Capítol I

Sé que en escriure aquestes pàgines estic divulgant el gran secret de la meva vida, el secret que durant molts anys he estat guardant amb molta més cura que qualsevol de les meves possessions terrenals, i analitzar els motius que m’impulsen a fer-ho no deixa de resultar-me un exercici curiós. Tinc la sensació que em guia la mateixa necessitat que mou el criminal a qui no han enxampat a procurar-se un confident, tot i ser conscient que és probable, i que fins i tot és gairebé segur, que fer això suposarà la seva ruïna. Sé que estic jugant amb foc, i experimento l’emoció que acompanya aquest passatemps tan fascinant. I, al darrere de tot plegat, crec que hi ha una mena de desig diabòlic i irreprimible de reunir totes les petites tragèdies de la meva vida i convertir-les en una broma sobre la societat.

I, al mateix temps, també soc víctima d’un sentiment confús d’insatisfacció, de penediment, gairebé de remordiment, que pretenc alleujar i del qual parlaré en l’últim paràgraf d’aquest relat.

Vaig néixer a una petita ciutat de Geòrgia pocs anys després que s’acabés la Guerra Civil. No esmentaré el nom de la ciutat perquè allà encara hi ha persones que hi viuen i que podrien estar relacionades amb aquesta narració. Del lloc on vaig néixer només en tinc un record vague. De vegades, puc tancar els ulls i evocar, com en una mena de somni, coses que sembla que van passar molt temps enrere, en una altra vida. En aquesta visió puc veure una caseta —estic segur que no era una casa gran—, i recordo que al pati del davant hi havia unes mates de flors i que tots els matolls estaven envoltats d’una bardissa feta amb ampolles de vidre de diferents colors que tenien els colls enfonsats al terra. Recordo que una vegada, mentre jugava a la sorra, vaig tenir curiositat per saber si les ampolles creixien com les flors i em vaig dedicar a desenterrar-les per esbrinar-ho; la investigació em va valdre una bona surra que va fixar l’incident de manera indeleble al meu cervell. També recordo un cobert darrere de la casa on hi havia dues o tres banyeres de fusta. Aquestes banyeres van ser la primera cosa que em va provocar aversió, ja que, de manera regular, en determinats vespres em submergien en una i em fregaven el cos fins que se m’encetava la pell. Encara ara puc recordar la coïssor que em provocava el sabó aspre i empudegador quan m’entrava als ulls.

A la part de darrere de la casa hi havia un hort que s’estenia potser uns vint o trenta metres i que en la meva imaginació infantil es transformava en un territori inabastable. Encara puc rememorar l’excitació i el plaer que em suposava embarcar-me en una expedició d’exploració a través de l’hort per agafar les mores, tant les madures com les verdes, que creixien al llarg de la tanca.

També recordo el plaer que em provocava anar fins a un petit clos on hi havia una vaca que remugava pacientment. Jo em quedava allà palplantat, i de vegades, a través dels llistons, li oferia un tros de pa amb melassa; a continuació, m’afanyava a enretirar la mà, espantat, si l’animal feia algun moviment per acceptar el meu regal.

Tinc un record vague de diverses persones que entraven i sortien d’aquesta caseta, però només tinc una imatge mental clara de dues d’elles: una és la meva mare; l’altra, un home alt i amb un bigotet fosc. Recordo que les sabates o les botes que duia sempre brillaven, i que portava una cadena d’or i un gran rellotge, també d’or, amb el qual em deixava jugar. La meva admiració estava dividida gairebé a parts iguals entre el rellotge, la cadena i les sabates. Acostumava a venir a casa als vespres, potser un parell o tres de cops per setmana, i quan ho feia es va convertir en el meu deure portar-li un parell de sabatilles i desar les llustroses sabates a un racó determinat; a canvi d’aquest servei, sovint ell em donava una moneda brillant que ben aviat la meva mare em va ensenyar a dipositar dins d’una petita guardiola de llauna. Recordo clarament l’última vegada que aquest home tan alt va venir a la caseta de Geòrgia. Aquella nit, abans que me n’anés a dormir, em va agafar en braços i em va estrènyer molt fort. La meva mare, dreta darrere de la cadira on ell estava assegut, s’eixugava les llàgrimes. Recordo que em vaig asseure als seus genolls i que vaig veure com, amb molt d’esforç, es va dedicar a foradar una moneda d’or de deu dòlars; a continuació, va passar un cordill pel forat i em va posar la moneda al coll. He portat aquesta peça d’or al voltant del coll la major part de la meva vida i encara la tinc, però en més d’una ocasió he desitjat que hagués trobat alguna altra manera de fer-me-la portar que no fos foradant-la.

L’endemà del dia que aquell home em va posar la moneda al voltant del coll, la meva mare i jo vam començar el que a mi em va semblar un viatge que no s’acabava mai. De genolls al seient del tren, a través de la finestra vaig estar veient com passaven a tota velocitat els camps de blat de moro i de cotó fins que em vaig adormir. Quan em vaig despertar, vaig veure que travessàvem els carrers d’una gran ciutat: Savannah. Em vaig asseure i les llums brillants em van fer parpellejar. A Savannah vam pujar a un vaixell de vapor que finalment ens va deixar