: Teresa Solana
: Carpe Diem
: Editorial Clandestina/Crims.cat
: 9788419627698
: Crims.cat
: 1
: CHF 8.00
:
: Krimis, Thriller, Spionage
: Catalan
: 229
: Wasserzeichen
: PC/MAC/eReader/Tablet
: ePUB
És el mes de juliol i els Mossos estan desbordats. La comissària Valentina Vallès decideix contractar els serveis d'una peculiar parella de detectius privats, el Borja Masdeu-Canals Sáez de Astorga i l'Eduard Martínez, que tenen, entre els seus clients, alguns dels membres més distingits de les classes altes de Barcelona. En aquesta novel·la plena de sorpreses i girs inesperats, els detectius s'incorporaran al Departament de Casos Oberts i hauran d'intentar resoldre quatre assassinats en plena canícula. Són casos complicats perquè els mòbils no estan clars i els assassins no han deixat pistes, i perquè, degut al perfil de les víctimes -un matemàtic que treballa a la UB, una viuda rica que viu a la zona del Turó Park, una metgessa especialitzada en guarir malalts de càncer i un violinista que és membre de l'Orquestra Simfònica del Liceu-,han provocat una caòtica alarma social i les xarxes bullen. Amb el sentit de l'humor que caracteritza les seves novel·les, Teresa Solana ens ofereix, un cop més, el retrat d'una Barcelona contradictòria i vibrant en la qual les dones, les polítiques feministes i les noves sensibilitats es converteixen en les protagonistes d'aquesta trama.

Teresa Solana (Barcelona, 1962) és una de les escriptores catalanes més traduïdes a altres llengües. Traductora de professió, durant vuit anys va dirigir la «Casa del Traductor» de Tarazona. El 2006 va debutar amb la novel·la Un crim imperfecte (Premi Brigada 21), i des d'aleshores ha publicat set novel·les, dos llibres de relats i la sèrie infantil Supernyaps. Ha guanyat diversos premis i reconeixements. La seva obra es caracteritza per la seva mirada irònica sobre la societat i, sobretot, el seu sentit de l'humor. Des del 2014, resideix al Regne Unit.

1
Les idees brillants de la Montse


—… i, per tant, jo crec que si ens en anéssim a viure a un poblet guanyaríem molt en qualitat de vida, Eduard. Imagina-t’ho: podríem tenir el nostre propi hort i les nostres pròpies gallines. I també podríem…

Era un diumenge de principis de juliol extremament calorós i tot just passaven uns minuts de les nou del vespre. La Montse i jo estàvem sols a casa (la meva sogra se n’havia anat a passar un parell de setmanes amb una amiga que també feia molts anys que s’havia quedat viuda i que tenia un apartament a la Costa Brava), i la Montse m’estava explicant l’última ocurrència que havia tingut mentre miràvem distretament les notícies a la tele i esperàvem que ens portessin el parell de pizzes que havíem demanat per sopar. A la Montse se li havia acudit dedicar el cap de setmana a repintar el dormitori de la seva mare i, ja posats, també la cuina i el menjador, i jo estava baldat i l’únic que desitjava era que arribessin d’una vegada les pizzes per posar alguna cosa a l’estómac abans d’empassar-me un parell d’ibuprofens. La Montse, que tampoc no havia parat en tot el dia, també estava feta una coca, i en sentir que trucaven al timbre cavallerosament vaig fer l’esforç d’aixecar-me del sofà i vaig anar ranquejant cap al rebedor. Vaig pitjar el botó de l’intèrfon sense ni tan sols preguntar qui era, convençut que es tractava del repartidor amb la comanda, però a l’obrir la porta i trobar-me al replà un mosso d’esquadra uniformat que en feia dos com jo les cames em van fer figa.

L’Arnau.

La Laia.

L’Aïna.

«Ha passat una desgràcia», recordo que va ser el primer que vaig pensar.

—No pateixi, no porto males notícies —es va afanyar a tranquil·litzar-me el policia, un noi de vint-i-pocs anys que vaig veure que tenia rang de caporal—. És vostè el senyor Eduard Martínez Estivill?

—Jo mateix.

—Senyor Martínez, em sap greu molestar-lo a aquestes hores, però la comissària Vallès ens ha demanat que ens personem al seu domicili i que l’acompanyem amb el cotxe patrulla a la comissaria de les Corts.

—Ara? Per què? Què passa? —vaig fer, estranyat, ja que era la primera vegada que la comissària Vallès enviava els Mossos a buscar-me a casa.

—Ah, això no l’hi sabria dir. —L’agent, que feia pinta de ser una mica curt de gambals, es va rascar el clatell i va fer cara de circumstàncies—. A nosaltres l’únic que ens han dit és que es tracta d’un assumpte urgent. I com que el telèfon no li funciona…

El mòbil, és clar! Interiorment vaig maleir la Montse, i, tot reprimint un esbufec que es podria haver malinterpretat, em vaig afanyar a convidar l’agent a passar al rebedor per evitar que la presència d’un mosso d’esquadra al replà despertés la natural curiositat entre els veïns. Aquella havia estat una altra de les ocurrències de la meva dona, que últimament, des que havia hagut de tancar el Centre de Teràpies Alternatives i no sabia en què ocupar les hores, no parava de tenir idees brillants. L’última havia estat convèncer-me perquè ens sotmetéssim a una cura de desintoxicació digital, una pràctica que s’havia posat de moda entre les seves amigues del grup de ioga i que consistia a mantenir els mòbils apagats durant tot el cap de setmana. A mi m’havia semblat una mesura excessivament dràstica, tenint