2. Tres transformacions al seglexxi
Al costat d’aquest desafiament adolescent, present sense grans variacions en cada època, tenim les condicions històriques pròpies del moment. Avui assistim a la convergència d’una sèrie de canvis: model econòmic mundial, amb un predomini clar d’un discurs capitalista neoliberal; configuració de l’ordre simbòlic i institucional marcat per l’horitzontalitat de la xarxa, quan abans regnava la verticalitat patriarcal, i, finalment, novetats de la tecnociència, que il·luminen una nova realitat digital. Aquests canvis impliquen el sorgiment progressiu d’una nova subjectivitat que afecta de ple les infàncies i les adolescències del seglexxi. Són indestriables d’una ruptura amb allò que està establert i amb la tradició de la modernitat, alhora que deixa un cert grau d’angoixa i malestar en moltes persones.
Som, en paraules del psicoanalistaJacques-Alain Miller, a lafase de sortida de l’era del pare.3 Només cal pensar en aquest fenomen que descrivim com a «pèrdua de l’autoritat» aplicat als pares o als docents. Pèrdua vinculada al fet que el saber s’ha devaluat i que ja no té l’estatus que va tenir, com a privilegi del mestre que l’ostentava en exclusivitat. Avui dia, cada alumne el porta a la butxaca i, quan els necessita,Google,TikTok, els tutorials deYouTube o, ara, GPT4 l’il·lustren sobre els seus dubtes. Aquests dispositius, avalats per la ciència, tenen l’autoritat que es deriva del seu presumpte «saber què som i què volem» a través del seu escaneig permanent i la mística de la xifra que guia els algoritmes. Aquesta és una de les raons per les quals els estimem.
Les tecnologies digitals han imposat el paradigma de la comunicació (horitzontalitat) i han deixat de banda la transmissió (verticalitat) com a vehicle clàssic que donava sentit a l’educació (Milner, 2009). Allà on predominava el saber, ara en pren el relleu l’empenta envers veure/mirar, el queFreud va anomenarpulsió escòpica. D’altra banda, el digital treballa amb «peces soltes» (sons, imatges, textos) que recombina contínuament, desafiant els límits d’espai-temps i creant noves significacions que els serveixen per elaborar la seva realitat i que qüestionen, moltes vegades, els sentits establerts.
Aquesta pèrdua d’autoritat epistèmica de l’adult s’acompanya d’un declivi de l’autoritat deontològica, ja que només s’obeeix quan hi ha una creença prèvia i una suposició de saber. Davant d’aquest canvi, no pocs pares i docents se senten desemparats davant els «nens problemàtics» i renuncien als seus deures o hi dimiteix, tot mostrant una inhibició en l’exercici de la seva autoritat parental i docent. Obliden, així, que exercir la seva funció implica sostenir una enunciació pròpia i assumir-ne els criteris tot i el risc d’equivocar-se. L’educació no és una ciència exacta i no té una garantia absoluta. Aquest desplaçament del pare (icona del règim patriarcal) alsinfluencers ha modificat de manera notable l’estatus de la creença i de l’autoritat deguda (Ubieto, 2019). Una cosa semblant passa a l’escola, on, davant les dificultats evidents per la debilitat del consentiment d’alguns alumnes a ser educats, els docents corren el risc de convertir-se en tècnics de l’apren
