: Cristina Carbó i Bonjoch, Santi Artal i Traveria
: Una mirada a la salut mental en la discapacitat intel.lectual Retrats-relats
: Ediciones Octaedro
: 9788410790582
: Horizonts Psicoteràpies
: 1
: CHF 13.40
:
: Familie
: Catalan
: 254
: Wasserzeichen
: PC/MAC/eReader/Tablet
: ePUB
Aquest és un llibre sobre salut mental que ens interpel·la a tots, en especial a qualsevol persona que tingui interès o estigui en contacte amb persones amb discapacitat intel·lectual, siguin familiars, educadors, mestres, professionals de la salut mental, etc. Neix de la inquietud de recollir l'experiència de gairebé vint anys treballant en el camp de la salut mental amb persones amb discapacitat intel·lectual. Hem volgut partir de la nostra pràctica clínica i relatar un seguit de casos que ens ajudin a reflexionar al voltant de les vicissituds que hi ha darrere el funcionament i el comportament de persones amb discapacitat intel·lectual, a fi d'entendre i atendre diferents formes d'expressió del patiment emocional, entre elles els trastorns de conducta; a visualitzar i donar veu a les seves singularitats, que, per desgràcia, sovint queden ocultes rere l'estigma; i a assenyalar que hi ha necessitats educatives i socials que, si no queden cobertes, contribueixen a l'aparició de problemes de salut mental, fet que psiquiatritza aspectes que pertanyen a l'àmbit social o educatiu. Moltes vegades s'interpreta que la discapacitat intel·lectual explica o justifica determinats comportaments, quan no sempre és així. És cabdal mirar de diferenciar allò que té a veure amb la discapacitat i el límit d'allò que correspon a l'esfera de la salut mental o emocional. És per això que ressaltem la importància d'entendre la conducta com una expressió, un acte de comunicació, de vegades un crit desesperat, que, si el podem escoltar, en comptes de merament aplacar, pot facilitar el desenvolupament d'altres formes d'intervenció. Subratllem, així mateix, la necessitat de treballar i acompanyar les famílies i tots aquells que tenen cura d'aquestes persones, amb vista a la millora de la seva qualitat de vida i a la promoció i prevenció en tot el que té a veure amb la salut mental. El llibre parteix de la discapacitat concreta de les persones protagonistes dels nostres relats, però ens anirà portant, a poc a poc, a observar com convivim i breguem amb les pròpies incapacitats, limitacions i resistències, com a individus i com a societat, i com aquestes també condicionen una certa manera de veure i de relacionar-se amb la discapacitat.

Cristina Carbó i Bonjoch. Psicòloga clínica, psicoterapeuta, docent i supervisora clínica. Ha treballat en l'àmbit públic al Parc Sanitari Sant Joan de Déu durant disset anys, en diferents dispositius d'atenció a la salut mental en població amb discapacitat intel·lectual. Actualment treballa al CSMIJ Sant Andreu de la Fundació Eulàlia Torras de Beà atenent població infanto-juvenil i les seves famílies. També es dedica a la pràctica clínica en consulta privada. Santi Artal i Traveria. Psicòleg clínic, psico-te-rapeuta, supervisor clínic i docent en diferents institucions de formació psico-analítica. Ha treballat en l'àmbit institucional al Centre Terapèutic Bellaire, dedicat a l'estudi i tractament de persones amb TEA, durant quinze anys. Actualment es dedica a la pràctica clínica privada, atenent tant població infantojuvenil com adulta.

2. Dificultats amb el Marc


PALABRAS no quiero. Sólo atención, atención, atención.

Rafael Cadenas (2007)

–Això no pot continuar així! Cal revisar la medicació ja! –em va dir, alçant la veu, per després continuar amb un llistat, que semblava no acabar mai–, pega i esgarrapa els companys. Té una conducta oposicionista. Busca l’enfrontament amb l’educador i, a sobre, es diverteix, perquè somriu quan l’educador es posa seriós i marca els límits. Quan estan atenent un company, interromp estirant-li el braç o esgarrapant-lo, per reclamar l’atenció. Pregunta de forma compulsiva quan tornarà a casa, que passarà si pega o trenca, i sense esperar resposta continua preguntant incansablement. Pensa que amb aquesta conducta provocarà la seva expulsió del centre. Les agressions han augmentat molt en tornar de les vacances de Nadal. Com pots comprendre, el seu comportament és inadmissible!

Aquelles paraules ressonaven dintre meu i em resultaven incomprensibles. Em trobava pensant: «Aquest no és el Marc que jo conec, no estem parlant de la mateixa persona!». Amb nosaltres mai s’havia comportat així, em sorprenia força tot el que m’explicaven els professionals de la llar-residència.

Vaig aprofitar un instant de silenci per suggerir que ens veiéssim, que féssim una reunió per poder pensar junts què podia estar passant en aquest moment tan difícil. Tot i la seva reticència, van acceptar buscar dia i hora, però insistien en el fet que el que calia realment era buscar, urgentment, un bon psiquiatre que el valorés de nou i li canviés la medicació.

Després de penjar, vaig necessitar uns moments per recuperar-me de l’impacte. La veritat és que no sentia que hi hagués gaire confiança en el fet que la meva visió del cas pogués ajudar d’alguna manera. L’única cosa que semblava importar al centre, aleshores, era aturar la conducta disruptiva i agressiva com fos i amb la màxima celeritat.

No entenia res… M’estaven parlant del mateix noi que jo coneixia?

Una altra consulta psiquiàtrica?

En els darrers tres mesos, arran dels successos que es donaven a la llar, ja l’havien visitat dos psiquiatres diferents. Fins i tot havia fet un ingrés d’una setmana per tal de retirar tota la medicació i provar de trobar una medicació més adient. Què estava passant amb el Marc? Tants professionals implicats, tants ulls mirant-se’l, tantes medicacions diferents (ansiolítics, neurolèptics, antidepressius, antiepilèptics), i res… Què no havíem estat capaços de veure fins ara?

Sentia que amb tantes presses per aturar la seva conducta se’ns estava escapant alguna cosa.

I el que és pitjor, per moments semblava que, més que cooperar, hi hagués una espècie de lluita de poder entre els diferents professionals implicats, per veure qui tenia la raó i qui estava equivocat. Què servia i què no, com si només pogués ser útil una cosa.

Què ens estava passant, també, als professionals? Per què a vegades és tan complicat escoltar altres relats d’un mateix cas? Entendre’ls com una aproximació complementària i no com una visió que per força exclou la nostra? O, fins i tot, com un intent de desacreditar-nos com a professionals?

No pot ser, senzillament, un problema d’enfocament? D’on estem posant el focus? D’on posem l’accent? De quin discurs teòric ens empara i reassegura com a professionals?

No seria més útil pensar-ho com una suma de visions que ens ajudi a copsar la complexitat de cada cas?

Feia dos anys que coneixíem el Marc, i l’havíem vist funcionar i comportar-se de manera diferent. Sabíem que a l’escola no tenia problemes de conducta. Per això, ens va semblar molt significatiu el comentari de «pensa que amb aquesta conducta provocarà la seva expulsió del centre».

El dia que vam conèixer el Marc, quan ell tenia 18 anys, venia amb la seva mare. Era un noi de complexió gran, corpulent, que li costava estar-se quiet, anava amunt i avall, agafava coses de la taula del despatx i feia el gest de llençar-les als professionals que estàvem fent la visita, però sense arribar a fer-ho, com si analitzés la nostra reacció. La mare patia per la conducta del seu fill i feia molts esforços per intentar aturar-lo. No va ser fàcil reconduir la situació.

Així i tot, la mare ens va explicar que consultaven perquè, encara que el Marc presentava conductes repetitives i estereotipades des de ben petit, el seu comportament havia estat adequat fins aleshores, que havia començat a mostrar problemes de conducta i agressivitat. Com a pares no sabien què fer, ja no podien amb ell. Estaven desesperats.

En interessar-nos pel desenvolupament del Marc, la mare va explicar que va tenir molts problemes ja des que va néixer; poques hores després d’haver nascut va patir una greu infecció, que va requerir incubadora i respiració artificial.

El seu desenvolupament va ser més lent del normal i li van diag­nosticar trastorn generalitzat del desenvolupament. Posteriorment, van tramitar el certificat de discapacitat en què es reconeixia un percentatge del 80 % amb diagnòstics de retard mental moderat i trastorn del llenguatge, que superava el barem de dependència, no el de mobilitat.

En aquest moment presentava simptomatologia ansiosodepressiva. Acudia a una escola d’educació especial (EEE), on tenia un bon funcionament.

El darrer a