2. Dificultats amb el Marc
PALABRAS no quiero. Sólo atención, atención, atención.
Rafael Cadenas (2007)
–Això no pot continuar així! Cal revisar la medicació ja! –em va dir, alçant la veu, per després continuar amb un llistat, que semblava no acabar mai–, pega i esgarrapa els companys. Té una conducta oposicionista. Busca l’enfrontament amb l’educador i, a sobre, es diverteix, perquè somriu quan l’educador es posa seriós i marca els límits. Quan estan atenent un company, interromp estirant-li el braç o esgarrapant-lo, per reclamar l’atenció. Pregunta de forma compulsiva quan tornarà a casa, que passarà si pega o trenca, i sense esperar resposta continua preguntant incansablement. Pensa que amb aquesta conducta provocarà la seva expulsió del centre. Les agressions han augmentat molt en tornar de les vacances de Nadal. Com pots comprendre, el seu comportament és inadmissible!
Aquelles paraules ressonaven dintre meu i em resultaven incomprensibles. Em trobava pensant: «Aquest no és el Marc que jo conec, no estem parlant de la mateixa persona!». Amb nosaltres mai s’havia comportat així, em sorprenia força tot el que m’explicaven els professionals de la llar-residència.
Vaig aprofitar un instant de silenci per suggerir que ens veiéssim, que féssim una reunió per poder pensar junts què podia estar passant en aquest moment tan difícil. Tot i la seva reticència, van acceptar buscar dia i hora, però insistien en el fet que el que calia realment era buscar, urgentment, un bon psiquiatre que el valorés de nou i li canviés la medicació.
Després de penjar, vaig necessitar uns moments per recuperar-me de l’impacte. La veritat és que no sentia que hi hagués gaire confiança en el fet que la meva visió del cas pogués ajudar d’alguna manera. L’única cosa que semblava importar al centre, aleshores, era aturar la conducta disruptiva i agressiva com fos i amb la màxima celeritat.
No entenia res… M’estaven parlant del mateix noi que jo coneixia?
Una altra consulta psiquiàtrica?
En els darrers tres mesos, arran dels successos que es donaven a la llar, ja l’havien visitat dos psiquiatres diferents. Fins i tot havia fet un ingrés d’una setmana per tal de retirar tota la medicació i provar de trobar una medicació més adient. Què estava passant amb el Marc? Tants professionals implicats, tants ulls mirant-se’l, tantes medicacions diferents (ansiolítics, neurolèptics, antidepressius, antiepilèptics), i res… Què no havíem estat capaços de veure fins ara?
Sentia que amb tantes presses per aturar la seva conducta se’ns estava escapant alguna cosa.
I el que és pitjor, per moments semblava que, més que cooperar, hi hagués una espècie de lluita de poder entre els diferents professionals implicats, per veure qui tenia la raó i qui estava equivocat. Què servia i què no, com si només pogués ser útil una cosa.
Què ens estava passant, també, als professionals? Per què a vegades és tan complicat escoltar altres relats d’un mateix cas? Entendre’ls com una aproximació complementària i no com una visió que per força exclou la nostra? O, fins i tot, com un intent de desacreditar-nos com a professionals?
No pot ser, senzillament, un problema d’enfocament? D’on estem posant el focus? D’on posem l’accent? De quin discurs teòric ens empara i reassegura com a professionals?
No seria més útil pensar-ho com una suma de visions que ens ajudi a copsar la complexitat de cada cas?
Feia dos anys que coneixíem el Marc, i l’havíem vist funcionar i comportar-se de manera diferent. Sabíem que a l’escola no tenia problemes de conducta. Per això, ens va semblar molt significatiu el comentari de «pensa que amb aquesta conducta provocarà la seva expulsió del centre».
El dia que vam conèixer el Marc, quan ell tenia 18 anys, venia amb la seva mare. Era un noi de complexió gran, corpulent, que li costava estar-se quiet, anava amunt i avall, agafava coses de la taula del despatx i feia el gest de llençar-les als professionals que estàvem fent la visita, però sense arribar a fer-ho, com si analitzés la nostra reacció. La mare patia per la conducta del seu fill i feia molts esforços per intentar aturar-lo. No va ser fàcil reconduir la situació.
Així i tot, la mare ens va explicar que consultaven perquè, encara que el Marc presentava conductes repetitives i estereotipades des de ben petit, el seu comportament havia estat adequat fins aleshores, que havia començat a mostrar problemes de conducta i agressivitat. Com a pares no sabien què fer, ja no podien amb ell. Estaven desesperats.
En interessar-nos pel desenvolupament del Marc, la mare va explicar que va tenir molts problemes ja des que va néixer; poques hores després d’haver nascut va patir una greu infecció, que va requerir incubadora i respiració artificial.
El seu desenvolupament va ser més lent del normal i li van diagnosticar trastorn generalitzat del desenvolupament. Posteriorment, van tramitar el certificat de discapacitat en què es reconeixia un percentatge del 80 % amb diagnòstics de retard mental moderat i trastorn del llenguatge, que superava el barem de dependència, no el de mobilitat.
En aquest moment presentava simptomatologia ansiosodepressiva. Acudia a una escola d’educació especial (EEE), on tenia un bon funcionament.
El darrer a
