1

Immòbils i foscos sota la il·luminació blavosa que la pluja polvoritza damunt seu, exhalant petits núvols de condensació dispersats immediatament pel vent ressagat que ressegueix les vies del tramvia, esperen, una desena, morts de fred, tapats fins al capdamunt, i es mantenen apartats de l’home inanimat que jeu sota un banc. Fan veure que miren a una altra banda, lluny, com si estiguessin pendents de l’arribada d’un tramvia, o bé es miren fixament la pantalla del telèfon, que els fa una cara pàl·lida i demacrada. Som al març i fa dies que el plugim ho fa brillar tot amb unes resplendors malsanes, amb unes clarors enfangades.

A les 6:20 havia trucat una dona per informar que hi havia un home estirat a terra a sota d’un banc d’una parada de tramvia, a prop de la barriada d’Aubiers,, i que només duia una samarreta malgrat el fred, i que la samarreta estava plena de sang, vaja, li semblava que era sang, i que l’home no es movia, potser estava mort, i per això, havia afegit, s’havia estimat més trucar a la policia.

Ben aviat les mirades es giren cap als llums giratoris del cotxe policial i les siluetes dels tres policies que en baixen i queden retallats i ballant contra aquelles resplendors tan fortes i dessincronitzades. Veuen com s’acosten a l’home, decididament inert, girat d’esquena a tot el que l’envolta, amb el cap damunt el braç doblegat, com si fes una migdiada sota un arbre, a l’estiu, cansat de tanta calor. Un policia pregunta a la dona que hi ha més a prop si és ella la que ha trucat, i ella respon amb un posat atemorit que no, mentre es tapa el front amb el mocador de color malva que li cobreix el cap i aparta els ulls de l’escena per mirar si apareix per allà baix el far blanc del tramvia.

Un dels policies empeny l’home amb la punta del peu, s’inclina damunt seu.

—Almenys respira.

Un dels seus companys s’ha quedat endarrerit, amb una mà damunt la cartutxera. El tercer és més lluny. Mira al seu voltant, potser amb curiositat, com si descobrís el barri, amb el seu formigó alçant-se en plena nit, amb els seus angles rectes, amb el seu poble de treballadors congelats sota el plugim.

—Ei, tu! Policia! Aixeca’t! No et pots quedar aquí.

La sang de la samarreta s’ha coagulat. Taques marrons, rastres fastigosos.

El poli il·lumina amb la llanterna el cap del dormilega. L’estira per una orella i fa girar cap a ell un rostre sense pèl, rodó, una boca emmurriada de nen petit adormit. Li torna a dir que s’aixequi, que es desperti. Policia, repeteix.

L’home acaba desplegant les cames, i el policia es redreça de cop i fa un pas enrere mentre s’acosta el seu company.

—A