El papa l’agafa, lleugera com un ocell, i se l’asseu a la falda. La mama sempre li diu que li digui papa, però l’Edu no és el seu papa. El seu papa és al cel. Sap com era per unes quantes fotos que la mama té desades en un calaix i que fa temps, molt de temps, que no miren juntes. I poca cosa més. Que es deia Eusebio i que era d’una ciutat que es diu Zamora. No sap quina veu tenia, ni quina olor feia, ni si era simpàtic. Quan l’hi pregunta, la mama contesta que no se’n recorda.
L’Edu, el papa, li subjecta la mà dreta amb força, l’embolica tota sencera amb la seva manota i li ordena que s’hi fixi, que ha d’escriure bé, que s’ha d’entendre tot perquè, si no, mai ningú no li donarà feina. Ella s’hi esforça, traient una mica la llengua, clavant el llapis al paper, a pocs centímetres del nas. Clac. S’ha trencat la punta. Ell li empeny el cap amb un reny sec, li diu idiota, agafa la maquineta, esmola molt el llapis i li diu que no premi tan fort si no la vol tornar a trencar. A Ella li fa mal el pit. La panxa del papa la immobilitza contra la vora de la taula. Torna a escriure el seu nom, a poc a poc, concentrada. Per això triga una mica a adonar-se que ell, el papa, li ha ficat una mà per sota la faldilleta i la toca per allà on fa pipí. Ella, amb la mà que no escriu, mira de treure’s aquella nosa d’entre les cames. Ell hi respon amb un calbot i li diu que està fent mala lletra. Li empeny el cap fins a amorrar-la contra el paper. La fa obeir com al Tor, el seu gos camacurt i fort que, quan va pel carrer, sempre hauria de dur morrió. La mama i Ella no tenien gos. Els altres papes que recorda, el Pablo i el Hakim, tampoc no en tenien.
Almenys ha tret la mà.
Al cap d’una estona, Ella es torna a concentrar per escriure. No prou, però, no del tot. Nota com la mà d’ell, rasposa, torna a avançar molt lentament per sota de la faldilla. Primer no fa res. Té por. Ell ja li ha enretirat les calcetes i la toca. De cop, sense pensar, Ella reacciona. Mou el cap enrere amb la força d’una fuetada, per escapar-se de la trampa que formen la panxa i la taula. L’Edu renega pel cop de cap que Ella no pretenia donar-li, el que volia era guanyar espai per, nyac, clavar el llapis en aquella molèstia aspra. Ell crida i se la treu del damunt com s’hauria tret un gat que es preparés el jaç sobre les seves cuixes estovant-les amb les ungles. Ella va a parar a terra. S’hi queda. Ell s’aixeca, cridant, cridant-li, insultant-la. Del nas li regalima un rajolí de sang. Es mira la mà, la punta del llapis li ha quedat dins, li fa saber. La mira, allà a terra, escanyolida, i li llança una coça, com si fos una rata. Ella plora, arraulida contra la paret. Un plor tan gros que no li pot sortir sencer per la boca i, durant uns llargs segons, l’ofega. El Tor s’ha despertat, salta del sofà i es llança contra Ella, bordant amb una ràbia que dispara perles de bava. L’Edu l’atura, el calma. Li diu que no passa res mentre li acaricia el cap. El gos, tot i que una mica desconcertat, obeeix i torna a jeure al sofà, atent. L’Edu marxa al bany per posar-se paper de vàter al nas. I per agafar unes pinces i treure’s la mina incrustada al dors de la mà esquerra.
La mama, quan arribi al vespre, li preguntarà per què es porta tan malament, per què sempre ha de ser tan seva. Ella pensarà que si no és seva, de qui ha de ser? La mama li dirà que el papa s’ha enfadat i que no l’ajudarà més a fer bona lletra. Ella somriurà. La mama li ventarà una bufetada i sortirà de l’habitació. Apagarà el llum. Ella, que sempre dorm amb un llumet encès, s’estarà a les fosques, tot i que encara faltarà molta estona per anar a dormir. No hauran ni sopat. Ella no soparà. Però no en serà conscient perquè s’haurà adormit de tant plorar.
Ella s’està banyant. Parla amb una princesa de cabells rossos emmanyocats, n
