II. Ombres sobre dues cames

1

Gabriel Varela, l’intendent principal de la Policia Local, feia més d’una hora i mitja que estava amb els ulls oberts. Al seu costat dormia la seva amant, amb els braços amagats sota el coixí. Semblava gaudir d’un son molt pregon que la transportava a un indret molt allunyat d’aquella habitació. L’intendent va girar el cos a la dreta i la va observar mentre percebia la lenta cadència de la seva respiració. Feia tot just un any que havia començat tot allò.

—Punt final, Teresa —va dir en veu baixa.

Les llums inaugurals de l’albada es filtraven al dormitori a través dels forats de la persiana. L’intendent va recordar el dia en què s’havien conegut. La casualitat, les mirades carregades d’intenció. Un cafè en unes terrasses del parc de San Lázaro, una passejada fins a l’aparcament de Xoán XXIII. I una segona trobada entre les quatre parets d’un hotel a Allariz, el moment d’arrencar-se la roba com si els cremés, el ressorgiment de la sang adormida en la rutina matrimonial. Els missatges telefònics, les paraules brutes. El joc de fer veure que no es coneixien quan es trobaven pel carrer.

—Punt final —va repetir.

Es va vestir a poc a poc i va preparar cafè a la cuina. A la pica hi havia uns quants plats amb restes del sopar. Va esperar que la cafetera fes la seva feina i va posar a escalfar una tassa de llet al microones. Estava assegut al sofà de la sala quan va aparèixer la Teresa amb els ulls inflats i els cabells esbullats.

—Fa gaire que t’has llevat?

—Mitja hora. Dormies com un tronc.

La dona es va posar les mans a les cervicals.

—No pensava que el relaxant em faria tant d’efecte.

—Et continua fent mal?

—Com a mínim ja puc moure el coll.

—Millor que vagis al físio. Amb un parell de sessions et quedaràs com nova.

—Suposo que sí. —La Teresa no va amagar un somriure amarg.— Ara hauré de pagar-ho. Guanyaré en qualitat, però no serà el mateix.

L’intendent li va fer un gest perquè s’hi atansés. La Teresa va fer que no amb el cap.

—No puc?

—Deixa-ho estar, Gabriel. Ja he demanat cita per aquesta tarda.

—Com vulguis.

La dona va entrar de nou al dormitori. Al cap d’una estona en va sortir amb una tovallola a la mà.

—Ahir vaig veure la Selma asseguda a les escales de la plaça Major. S’ha aprimat molt últimament, no t’ho sembla?

—Li vas donar records de part meva?

—Sembla mentida que encara li tinguis rancúnia.

—L’últim que vull ara és pensar en ella. Si mai s’arregla tot en