Capítol I

Sense recança

El dia abans del desastre, l’Iris Carr va experimentar per primera vegada el pressentiment del perill. L’Iris estava acostumada a gaudir de la protecció d’una multitud a la qual ella, una mica massa a la lleugera, anomenava «els meus amics», ja que el fet de ser una òrfena atractiva i amb mitjans econòmics propiciava que sempre estigués envoltada d’una tropa de gent. Aquesta tropa pensava per ella, o, més ben dit, l’Iris es limitava a acceptar les opinions que expressaven en nom seu a causa que tenia un to de veu que resultava massa baix per a les relacions socials multitudinàries.

La presència constant d’aquella multitud tendia a crear la il·lusió que l’Iris es movia en un cercle social molt ampli malgrat que les mateixes cares es repetien amb una regularitat estacional. També la feia ser conscient de gaudir d’una popularitat que no li desagradava en absolut, ja que gràcies a l’oferta que li havia fet un fotògraf el seu retrat havia aparegut a les revistes il·lustrades per donar publicitat a l’anunci del seu compromís amb un dels membres d’aquella tropa.

Allò era la Fama amb majúscules.

Poc després, el compromís s’havia trencat de mutu acord i allò havia estat l’excusa perfecta perquè li publiquessin una altra fotografia. Més Fama. La mare de l’Iris, que havia mort durant el part, tan aviat podria haver plorat com somrigut davant d’aquelles commovedores espurnes de vanitat humana que, igual que les bombolles de metà dels pantans, s’elevaven per damunt de la foscor subjacent.

En el moment en què va experimentar aquesta primera sensació d’amenaça amb relació a la seva seguretat, l’Iris se sentia especialment bé després d’haver gaudit d’unes vacances saludables i gens convencionals. Amb l’actitud triomfal dels aspirants a pioners, la tropa s’havia llançat en tromba sobre un d’aquells poblets bonics i de pobresa pintoresca que s’amaguen en els racons més remots d’Europa, i n’havia pres possessió gargotejant els seus noms al llibre de visites de l’únic hotel que hi havia a la zona.

Durant gairebé un mes, havien envaït l’establiment per a delícia i desmoralització del propietari i del personal. Escalaven muntanyes, nedaven al llac i es dedicaven a prendre el sol ajaguts sobre qualsevol vessant de la muntanya que estigués disponible. Quan eren a l’hotel, acaparaven el bar, ofegaven el so de la ràdio amb els seus crits i es dedicaven a repartir propines a tort i a dret. Rere la caixa enregistradora plena a vessar de bitllets, el propietari somreia complagut. Els cambrers, per la seva banda, estaven encantats de la vida i atorgaven al grup un tracte preferent, la qual cosa provocava la lògica irritació entre la resta dels hostes anglesos de l’hotel.

Eren sis, en total, i a tots ells l’Iris els semblava una més de la tropa, la típica noia de classe més o menys alta, vanitosa, egoista i desvagada. Naturalment, aquestes persones no coneixien els altres trets que la redimien: una generositat que feia que, de manera habitual, s’ocupés de pagar el compte sempre que dinava o sopava amb els seus «amics» i un genuí sentiment de solidaritat amb les dificultats econòmiques que li deixaven entreveure que patien algunes de les persones del seu entorn.

De tant en tant, l’Iris experimentava una vaga i fugissera sensació de malestar i de no sentir-se bé amb ella mateixa. Del que sí que era plenament conscient, en canvi, era de ser una persona massa primmirada per prescindir de certes convencions socials. I, durant aquelles vacances, ella havia escoltat la melodia encisadora de la flauta de Pan sense tenir cap experiència amb relació a les puntades de peu que podien infligir les seves potes peludes.

En