1

Dos mesos abans

Dos mesos abans.

Un esclat de roig i groc d’allò més llampant.

Volutes i gargots.

L’escena s’obre pas entre la marqueteria i les sanefes geomètriques. Un home jeu a terra en una plaça: crim a l’espai públic, tal com correspon a la gravetat de l’ofensa.

Una taca vermella li va xopant la camisa blanca.

Un altre home, vestit com el primer (camisa blanca, pantalons negres, mitgetes blanques fins al genoll coronades amb borles vermelles, faixa, també vermella, a la cintura i birreta negra), branda ben amunt, victoriós, un ganivet enorme.

Els ulls esbatanats en una ganyota rabiüda.

Una dona vestida de negre de cap a peus, amb un xal al cap i la mà al pit, fuig corrents. Es dedueix que corre per la faldilla: la velocitat fa que se li aixequi i se li adhereixi a les cames.

La dona xiscla.

Va molt escabellada.

El traç és maldestre però confereix força a l’expressió, ben bé com se suposa que cal representar la passió i l’homicidi.

En Jano Caporeale i en Cosimo Cosentino, dues velles glòries del teatre popular catanès, contemplen l’escena perplexos.

Està dibuixada, tal com mana la tradició, en una carreta siciliana: l’assassinat del compare Turiddu a laCavalleria rusticana.

Tots dos duen jaqueta de llana gruixuda amb pantalons de franel·la grisa molt gastats (en Caporeale de color marró, en Cosentino de grans quadres blaus i carbasses). Sense corbata, sota el coll de les respectives camises s’entreveu la vora ratada de la samarreta imperi de color de carn.

En Caporeale s’allisa l’americana amb un gest aparatós i mira al seu voltant.

Els cambrers, tots amb americanes barates de cotó blanc, pantalons negres lluents de tan gastats i sabates foradades, corren per les sales del palau Biscari preparant les taules del dinar. Pels salons despullats, memòries d’antigues grandeses que ja només valen per fer-hi càterings, ressonen arrossegaments de cadires, repics de talons i dringadissa de coberts.

En Caporeale mira en Cosentino.

En Cosentino li retorna la mirada.

—Quina hora s’ha fet? —demana el primer.

En Cosentino, impassible, continua aguantant-li la mirada.

—Que no tens rellotge?

L’altre arrufa les celles.

—Si et demano quina hora és deu ser per alguna cosa, no?

—Que el vas empenyorar?

—Només t’he demanat quina hora és.

En Cosentino desvia la mirada cap a la carreta.

—Jo també me l’he empenyorat.

En Caporeale remena el cap i s’afegeix a l’observació compungida de la carreta.

—Jo diria que les dotze tocades —diu en Cosentino.

—I a les dotze tocades l’única cosa comestible és aquest collons de fruita de la carreta?

—Què et penses, que tots són jubilats com nosaltres, que a les dotze en punt ens asseiem a taula? Jo ahir al vespre, conscient del tiberi que ens esperava avui, ja no vaig sopar gaire.

—No gaire, oi?

—No, no gaire.

Al carrer, a la vorera, un marroquí que ven cedés i devedés falsificats pitja el play d’un radiocasset gegant i comença a sonarNo Roots dels Faithless.

Som al barri de la Civita de Catània, al carrer Archi della Marina. El trànsit avança a poc a poc, encaixonat entre els arcs de pedra volcànica en forma d’antic aqüeducte romà, per sobre dels quals corre la via del tren, i el palau Biscari.

Fins a la primeria del segle passat els