Capítol I
Davant de l’alegria lluminosa de la Setena Avinguda de Harlem, la nit frígida del ple de l’hivern semblava que cedís una mica. Ja havia conferit un aspecte glaçat a Battery Park, i sens dubte gelaria el Bronx, també. Però aquí, en aquest reialme de ritme i rialles, semblava que es tornés més càlida i amigable, conscient, potser, que tots els que la rondaven eren misteriosament foscos, com ella mateixa.
L’avinguda no va trigar a aprofitar-se d’aquest tracte de favor. Les voreres, ermes de sol a sol, gèlides, blanques, ara germinaven, plenes de vida com els camps de la primavera. Les recorrien nois vestits amb pèl de camell, al costat de noies vestides amb pells de conill i rata mesquera. Els talons amples i plans dels uns feien clac, i els prims i alts de les altres feien clic; desallotjaven cinemes a contracor, o buscaven amb urgència pistes de ball desbocades. Se sentien bromes sorolloses i rialles encara més sorolloses, i cada dos per tres s’arrencava alguna veu pletòrica amb la cançó més popular del moment:
I’ll be glad when you’re dead, you rascal you,
I’ll be glad when you’re dead, you rascal you.
What is it that you’ve got
Makes my wife think you so hot?
Oh you dog—I’ll be glad when you’re gone!1
Però no tot el Harlem negre desprenia tanta alegria i lluentor. Molts carrerons foscos, freds i muts declinaven els favors indulgents de la nit. El carrer 130, per exemple, a l’est de Lenox Avenue, en aquell moment es presentava cru, desolat, comminatori. El qui l’ullava agraïa que la seva destinació es trobés en una altra banda. Aquella foscor concentrada només es dissipava de tant en tant amb alguna espetegada de llum elèctrica, esquitxada infructuosament contra la tenebrositat negra, o amb la pal·lidesa espectral del cel, cap a la qual s’elevava un mur d’habitatges per tapar la lluna.
Entre les cases d’aquesta filera ominosa, una, més alta i estreta que les seves semblants, s’erigia per damunt de les altres, que feia l’efecte que s’empetitien i s’agrupaven a l’ombra dels seus costats. El soterrani d’aquesta casa en particular es veia pràcticament negre. La planta baixa, elevada per damunt de la vorera i abastada per un esgraó allargassat de pedra grisa, estava il·luminada tènuement. Al primer pis hi resplendia una llum encara més minsa, mentre que el segon, l’últim, tornava a presentar una buidor obscura, com el soterrani. Al voltant de l’edifici hi planava un silenci opressiu, com si tots els que hi accedien estiguessin advertits de bon començament que no havien de parlar per damunt d’un mormol. En una de les dues finestres de la planta baixa a l’esquerra de l’entrada hi havia un rètol en blanc i negre, com una nota a peu de pàgina, que deia:
SAMUEL CROUCH, AGENT FUNERARI
A l’estret panell de la dreta de la porta brillaven en la foscor les lletres platejades d’una altra inscripció damunt del fons d’ònix:
N. FRIMBO, PARAPSICÒLEG
Entre tots dos senyals s’estenia un passadís estret que acabava en un parell de portes altes amb panells de vidre. Unes cortines de vidre, ben esteses en plecs verticals, enfosquien encara més la il·luminació, ja massa tènue, que guardaven darrere seu.
Va ser si fa no fa una hora abans de la mitjanit que una de les portes va trontollar i va obrir-se de cop, revelant la figura baixa i rabassuda d’un jove amb el cap descobert, obertament agitat i molt atrafegat. Sense tan
