S iLes mans d’Orlac (1920) fossin un combinat i no pas una entretingudíssima novel·la sorgida de la fèrtil imaginació de Maurice Renard, el seu nom probablement seria «meravellós-científic» o, el que és el mateix, el resultat de barrejar 50 ml de fantasia, 30 ml de ciència-ficció, 30 ml de novel·la policíaca, 10 ml de gran guinyol, unes gotes d’espiritisme i un pensament d’erotisme. I tot plegat, sacsejat a un ritme frenètic, no remenat.
Aquest excel·lent còctel francès va ser publicat en format de fulletó al diariL’Intransigeant el 1920, i l’any següent va veure la llum en format de llibre. En aquesta narració, el lector hi podrà trobar una deliciosa barreja d’elements: elDr. Jekyll i Mr. Hyde, de Robert Louis Stevenson, dansant amb els deliris angoixants d’Edgar Allan Poe i l’encís de la millor ciència-ficció de H. G. Wells jugant a fet i amagar amb les sorpreses sense fi del «meravellós-científic» de J.-H. Rosny aîné. Però, més enllà de còctels i mescles, què ésLes mans d’Orlac?
Doncs, benvolgut lector,Les mans d’Orlac és una imaginativa novel·la que, a partir d’una trama de misteri, joguineja amb diversos gèneres narratius per presentar-nos la dissort del virtuós pianista Stéphen Orlac, el qual pateix un horrorós accident ferroviari, en què perd les mans. L’única solució per al famós músic estarà en la ciència del polèmic doctor Cerral —personatge inspirat en un cirurgià ben real: Alexis Carrel, guanyador d’un premi Nobel i pioner dels transplantaments facials delsgueules cassés, els militars mutilats durant la Primera Guerra Mundial—, que li empeltarà les mans d’un home que acaba de morir. Aquesta situació sumirà Orlac, un home de tarannà impressionable de naixement, en una profunda depressió que amenaçarà de convertir-se en un atzucac mortal, quan el músic descobreix que aquelles mans que li han trasplantat eren les d’un home culpable d’assassinat i ajusticiat a la guillotina. A partir de llavors, Orlac i la seva dona seran atrapats per una espiral de crims, misteris, robatoris, peripècies i conspiracions que semblen no tenir fi.
Amb aquesta premissa, Renard ordeix una enginyosa trama que sorprendrà una vegada i una altra el lector mercès a la intel·ligent barreja d’elements —del relat de suspens a la història d’amor, passant per la novel·la criminal, la divulgació dels secrets de l’ocultisme i el gran guinyol més desenfrenat—, que l’autor disposa amb l’astúcia d’una aranya afamada. Un dels trumfos de Renard, el trobarem en la magnífica creació dels personatges. Tenim des de l’impressionable pianista que protagonitza la novel·la, fins a l’agut i còmic secundari, el senyor de Crochans, passant per l’estel que il·luminarà tota l’obra: la senyora d’Orlac, una jove d’ulls encisadors que es convertirà en el veritable far de la història gràcies al seu infatigable desig de resoldre aquest joc de malentesos i de situacions inversemblants i, amb perdó, novel·lesques. Tampoc no voldria oblidar l’extraordinària destresa de Renard a l’hora de retratar uns secundaris de luxe: els criats. L’autor, en aquest cas, aconsegueix dibuixar amb pocs traços uns personatges que semblen sorgits de la realitat parisenca de l’època. En aquest sentit, el lector em sabrà disculpar si no dic ni una paraula de la resta de personatges que habiten aquesta novel·la: mèdiums, fantasmes, esquelets,revenants
