: Andreu Martín
: Allò que només els passa als altres
: Editorial Clandestina/Crims.cat
: 9788419627346
: 1
: CHF 8.00
:
: Erzählende Literatur
: Catalan
: 332
: Wasserzeichen
: PC/MAC/eReader/Tablet
: ePUB
Marc Olvan és un advocat d'ofici en hores baixes, enamoradís i alcohòlic, que no passa precisament per un gran moment. Lidia Pedralba és una mare desesperada perquè el seu fill està en presó preventiva, a l'espera de judici, acusat d'haver violat un nen de 4 anys. Pedralba necessita un advocat per actuar contra Daniel Trujillo, el jutge que ha enviat a la presó el seu fill sense ni tan sols escoltar-lo, alhora que ha deixat en llibertat el cap del perillós clan dels Klimovski, que fa dècades que controla el tràfic de drogues i armes Barcelona. Olvan serà la persona triada per dur a terme la investigació. No ho tindrà fàcil: en una ciutat que és escenari de l'escissió dels partits independentistes, el tal Trujillo es creu l'amo del món. Ell i els seus amics, com l'inspector Regueira, dicten sentències i ordres expeditives i es diverteixen d'allò més a la discoteca Racket, un local de moda nocturn de Barcelona on es troben dones encisadores i personatges extravagants. Olvan s'implicarà a fons en el cas i serà testimoni de les anades i vingudes de Trujillo amb els Klimovski, i de les lluites internes del clan.

Andreu Martín (Barcelona, 1949) és escriptor especialitzat en novel·la negra i policíaca des que el 1979 va publicar Muts i a la gàbia. El 1980 va rebre el premi Círculo del Crimen per Pròtesi. Posteriorment, ha escrit nombroses obres del gènere que han estat guardonades, com Si és no és (amb el Deutsche Krimi Preis International a la millor novel·la policíaca publicada a Alemanya), Barcelona connection i L'home que tenia raor (totes dues amb premis Hammett concedits per l'Associació Internacional d'Escriptors Policíacs), Bellísimes persones (que, a més del Hammett, també va obtenir el premi Ateneo de Sevilla) o De tot cor (premi Alfons el Magnànim). A més, ha rebut el prestigiós premi Pepe Carvalho, al festival BCNegra, que guardona tota una trajectòria -de més d'un centenar de novel·les-. Ha escrit també gènere eròtic i novel·la infantil, on, juntament amb Jaume Ribera, ha creat el personatge Flanagan, la primera novel·la del qual, No demanis llobarro fora de temporada, va rebre el Premi Nacional de Literatura Juvenil.

Capítol 1

Només un advocat d’ofici


En aquella època —una de les pitjors èpoques de la meva vida—, jo vivia amb la dona més esplèndida que he conegut a la meva vida i que coneixeré mai. Es diu Lana Brau, segur que n’heu sentit parlar, una fotògrafa que aleshores estava preparant una exposició, o una performance, per a la Fira d’Art Contemporani Arco, de Madrid.Nus masculins. Se’n va parlar molt. Un escàndol. La Lana era, és, intel·ligent, enginyosa, divertida, espontània, bona persona, compromesa, càlida, tendra, descarada, generosa, seductora, boja i, per acabar però no menys important, si m’ho permeteu, sexi, hosti que n’arribava a ser, de sexi.

I, en canvi, jo la tenia oblidada a casa, donant per fet que s’estaria allà entretinguda amb les seves coses, estimant-me fins a l’infinit, amb l’amor conservat al congelador, sempre a punt, somrient i feliç com una etapa de la meva vida, meravellosa però ja superada. Jo tenia molta feina, ella tenia molta feina, ens estimàvem tant que no calia que ens ho demostréssim cada cinc minuts, ni cada hora, ni cada dia, ni cada setmana. Tant ens estimàvem.

No era una bona època per a mi.

Cinc o més cerveses al dia, el vi amb el dinar i el sopar, xarrups per ben pair, gintònics i cubates a la nit, i cava i whisky ocasionals si hi havia alguna cosa per celebrar.

La Lana era l’estrella de les festes. Si algú s’atrevia a parlar-li del temps, o del trànsit i de la dificultat d’aparcar, o de qualsevol altra banalitat, replicava que tot és cíclic, que qualsevol esdeveniment de la natura o del comportament humà està sotmès a cicles. I quan veia que l’audiència se la prenia seriosament i l’escoltaven amb les celles arrufades, continuava parlant de cicles i es declarava molt partidària del ciclisme, i es reivindicava com a ciclista empedreïda. I els amics reien, i l’admiraven. I jo era el que reia més fort, amb la copa a la mà, en un racó, i ensopegava amb els mobles. I els amics reien, i es miraven els uns als altres amb compassió. No sé si es compadien de mi o d’ella.

Jo només soc advocat d’ofici. Pertanyo al TOAD, Torn d’Ofici i Assistència a la persona Detinguda. Dic «només» perquè em temo que per al meu pare aquestes tres paraules resumien tota la meva activitat professional. Quan em presentava a algú, deia: «El Marc és advocat, d’aquests del torn d’ofici». Tant era que jo hagués fundat el bufet Olvan i Passeres, amb el Paco, especialista en civil; i que hagués superat els cinc anys d’exercici efectiu de l’advocacia imprescindibles per treballar en el torn d’ofici; o que hagués fet el curs d’especialització en violència de gènere. Per al pare, jo només era advocat «d’aquests del torn d’ofici». I em sembla que per a la Lana també.

Jo em venjava explicant únicament els meus casos en què representava delinqüents sapastres, lladres analfabets i agressors marginals, que donaven lloc a anècdotes més sucoses i confirmaven i perpetuaven els prejudicis del pare i de la Lana.

Dolça Lana.

De fet, es deia Laura, Laura Braulio, però es feia dir Lana, com la Lana Turner; Lana Brau, nom artístic. I duia el cabell molt curt i de punxa, i roba extremada, amb estampats de lleopard, de punta, tatuatges per tot el cos, braços, mans i natges, de totes les formes, colors i estils, lletres xineses, escriptura cuneïforme, Betty Boop i lleó de la Metro, i les mans plenes d’anells, «No et molesten els anells, per fer fotos?», «Abans, en un cicle anterior, em molestaven, però aquell cicle ja va passar, i soc ciclista, t’ho havia dit?».

M’estava prenent una cervesa a la barra del bar que hi ha enmig de l’edifici principal de la Ciutat de la Justícia, que sembla una immensa terminal d’aeroport, tot de marbre blanc, i vidres, i gent atrafegada amunt i avall, quan algú em va cridar pel nom, «Marc!», i el Pacheco em va venir a sobre com si l’haguessin catapultat des de l’altra banda del vestíbul.

—Marc, maco, et necessito. Tens un petit espai de temps, per a mi?

Sabia prou bé que jo anava sobrat d’espais de temps.

El Pacheco tenia una agència de detectius molt petita, d’aquelles que surten a les pel·lícules i només es componen del titular, una secretària que agafa els encàrrecs i porta l’agenda i tres o quatre col·laboradors externs mal pagats. Per això el Pacheco va corrent sempre a tot arreu, per cobrir més fronts dels