REVISAR EL PASSAT PER ENTENDRE EL PRESENT
La història, com a ciència, és llarga i feixuga, i s’adreça a la raó de la gent; el gènere negre es pot adreçar més al cor i a les emocions, a l’home i al seu entorn; qui parla a la societat són els escriptors, els historiadors només estableixen els fets; i després hi ha la importància de l’imaginari per recrear i crear la possibilitat d’explicar allò que ningú no s’atreveix a dir, en ocasions perquè no es té la veritat absoluta dels fets. En qualsevol cas, són els Victor Hugo els que queden a la ment de la gent, els historiadors s’obliden.
DOMINIQUE MANOTTI
Entre moltes altres funcions, el gènere negre té la capacitat de denunciar problemàtiques i injustícies de tota mena. Es tracta d’un artefacte literari de crítica social que ben sovint permet revisar el passat per poder entendre el present o, més ben dit, la interrelació entre literatura i memòria. Aquest llibre pretén analitzar aquest binomi, però ho fa a través d’un seguit d’interrogatoris —eps! sense pistola en mà— a determinats escriptors i estudiosos. Com podrà apreciar el lector, bona part dels entrevistats són francesos. La tria no és casual: França no és tan sols el país capdavanter del gènere negre a Europa, sinó també tot un referent dels estudis teòrics, cabdal per entendre avui la recepció d’aquest tipus de literatura a casa nostra.
El propòsit d’aquest assaig és, doncs, oferir als lectors unes converses amenes i disteses, però també rigoroses i exhaustives, tant per a un públic especialitzat com per a tots els amants del gènere, que ens permeten analitzar sobretot les relacions històriques que existeixen entre gènere negre i memòria, però també altres temàtiques com les col·leccions literàries, les terminologies, els moviments i els autors.
Com veurem tot seguit, un dels primers punts d’interès radica en l’ampli recorregut històric que abasta, ja que alguns entrevistats ens situen —per mostrar aquests vincles entre literatura i memòria— en el període més clàssic, aquell nascut a mitjan anys vint als Estats Units, on ja es feia palesa una voluntat d’oferir un missatge testimonial i ben crític. Aquest és l’origen de les dues primeres converses, on s’estableixen les relacions entre aquest tipus d’escriptura com a portadora d’un discurs crític cap al capitalisme d’Estat. En parlem amb l’editor, llibreter i especialista en cinema François Guérif i amb el professor universitari Benoît Tadié, dos autèntics coneixedors de la recepció del cànon clàssic nord-americà. Precisament, un dels propòsits amb tots dos interrogats és definir el gènere, discernir terminologies i hibridacions, diferenciar intencionalitats narratives i, per descomptat, aprofundir en els artífexs que van descriure més bé aquesta mena de discursos. En ambdós casos el lector s’adonarà ja de la relació d’aquest tipus de literatura com a novel·la crònica de la gran crisi capitalista que va suposar l’època del gangsterisme, el punt àlgid de la lluita de classes, el crac del 29 i la Gran Depressió, passant per l’atac de Pearl Harbor, la cacera de bruixes, l’era atòmica i la guerra del Vietnam, que van marcar tot un corrent literari de denúncia social i que van fomentar l’anomenada Edat d’Or de la novel·la negra, que naixia «com una resposta pessimista a les crisis del segle xx, ja que a través del prisma de la violència criminal, parla dels excessos d’Occident, de l’esdevenir descontrolat de le
