Algunes claus mig amagades de laCasa: de lanovel·la a les versions cinematogràfiques
Una prèvia: això no és cap pròleg. És tan sols un epíleg amb afany de protagonisme. De fet, si esteu pensant llegir-lo abans que la novel·la us atrapi, no us ho recomano. Deixeu-lo per després. Ara, aneu de dret al primer capítol, conegueu-hi els Winterslip de Boston i els de Hawaii: la Minerva no té pèrdua i en Dan, mm, en Dan! Feu-vos una composició de lloc: calitja, cocoters, garlandes de flors, onades gegantines, planxes de surf... i capbusseu-vos en el 1925! Sobretot que l’entrada en escena del detectiu de les set virtuts no us agafi desprevinguts! Ell és el crac de la cortesia, de l’humor, de la paciència, de la lentitud, de la resignació, de la humilitat, de la prudència. Buf!
Ningú no és perfecte, però, i en Charlie Chan (no us havia dit que era xinès, oi?), tampoc. Ja descobrireu per què... I no ho dic pas per com parla, ben al contrari, perquè el seu estil particular (amb errors gramaticals, capgirament de l’ordre natural de la frase, cultismes ficats amb calçador...) té un to confucià que, si bé comença irritant els bostonians, se’ls acaba ficant a la butxaca. Tant, que no s’estan de citar-lo en moments clau. I és que, amb la seva singularíssima retòrica i el seu etern somriure, aconsegueix esquivar hàbilment embats de tota mena. Atureu-vos, per exemple, a observar com gestiona la pressió que sobre ell exerceixen per tal que utilitzi pràctiques “modernes“ en alguns passatges de la novel.la.
Us situo: capítol VII, som al lloc del crim, i el seu superior, obsessionat per homologar les seves pràctiques policials amb les del Continent, l’insta a identificar l’assassí mitjançant la tècnica recentment establerta de les empremtes dactilars. Amb dos elegants flist-flasts verbals, en Chan li demostra que la “moderníssima” tècnica de recollir ditades són capaces de desactivar-la fins i tot les rates de claveguera. És clar que no li ho diu així... Recordeu que és el de les set virtuts?
Més endavant, al capítol X, a en John Quincy, el jove bostonià cosí de la víctima, que s’acaba d’incorporar a la investigació del cas, en Chan li desactiva la rigidesa en un tres i no res. Quan torna a preguntar-li per les empremtes, en comptes de saltar-li a la jugular, li fa una classe magistral posant en joc les dites set virtuts. I s’esplaia explicant quina és la traça indeleble que cal cercar sempre en un crim: la passió humana que l’ha motivat. Detectada la passió, ja tens el criminal. Tampoc no li ho diu així, ja us ho haureu imaginat...
En el mateix capítol X, en un moment de proximitat amb el jove bostonià, ja plenament convençut de la seva eficiència com a detectiu, en Chan farà un al·legat a les qualitats inherents a la seva comunitat de les quals prové el seu saber fer. I no s’estarà de repetir-li-ho de nou al darrer capítol, a petició d’aquest mateix cosí, quan, després d’una actuació seva magistral que durà el lector, en una dècima de segon, de l’esglai a l’adhesió incondicional al detectiu, expliqui el procediment mental seguit fins al «triomf». Fi de la cita.
Entendreu que hagi reduït l’extensió de les cites al mínim (una paraula) per no fer-vos un espòiler. Penso que les quatre pinzellades que us he donat mostren ja algunes de les qualitats intrínseques del nostre detectiu en acció. I no dic pas que no li vinguin del fet de pertànyer a la comunitat xinesa i la seva «percepció psíquica superior», com ell al·lega. No hem d’oblidar que trama i diàlegs són obra d’un escriptor americà sense ascendència oriental coneguda. I això no queda pas invalidat pel fet que, com
