L’estiu mostra símptomes d’esgotament i una tímida tardor comença a treure el nas. Fa més frescor, els dies s’escurcen, arriben les primeres pluges, bufa el vent, les fulles dels arbres comencen a caure i, mentre ells es despullen, els vienesos ens abriguem més. La família imperial ha tornat a Schönbrunn, més discretament que altres anys, tot s’ha de dir, i amb ells o per mor d’ells també han tornat les famílies aristocràtiques que se n’havien anat de la capital per descansar de les seves múltiples i esgotadores activitats.
A la Sala Daurada del Musikverein sempre és convocada la primera setmana de setembre, de manera informal, la flor i nata de la societat. És un concert perquè les famílies d’alts llinatges, així com les que disposen de riquesa suficient per arribar a ser-ho algun dia, es retrobin després de l’estiu. Al recital no hi assisteix l’emperador, sols ho fan els arxiducs, i el benefici de les entrades el destinen a obres benèfiques, com no podria ser d’altra manera, després de les grans despeses de les vacances.
La sala de concerts és, efectivament, daurada fins a l’exageració. El luxe de l’Imperi queda aquí en evidència, per greuge d’aquells que no tenen on caure morts. Això sí, l’arquitecte es va lluir amb l’acústica, probablement la millor del món. El pati de butaques i les llotges comencen a omplir-se. Jo hi tinc entrada per la meva qualitat de reporter de la vida social, però el meu seient és a l’amfiteatre, a dalt. Les llotges són ocupades per les famílies més importants, que no vol dir que siguin les més riques. N’hi ha de molt riques que han de seure al pati de butaques, una de les quals la família Ginzburg, que observo al complet, destacant-hi la filla major, n’Amalia. Avançant-me als seus desitjos, he reservat un seient al jove baronet Kolozsvar. Les meves influències, que en tinc, li han aconseguit un lloc al pati de butaques, per ser d’extracció noble, però està massa lluny dels Ginzburg. Tot i això, durant el descans pot fer un intent d’aproximació a la bella Amalia, a la qual cosa contribuiré en la mesura de les meves possibilitats.
Miro el programa. Tot són compositors austríacs, naturalment. A la primera part seran interpretades peces de Mozart, Schubert i Haydn; després es farà un descans de vint minuts perquè la gent es vegi i es saludi, i a la segona part les obres seran de Johann Strauss pare, Johann Strauss fill i Josef Strauss, un empatx d’Strauss, en poques paraules. Observo que els Rootgen-Wittgenstein hi són al complet, incloent-hi la filla Gertrude, que no fa gaire bona cara, malgrat haver passat tot l’estiu en un balneari. Darrere d’ells, a poca distància, observo en Wilhelm Bohnenkopf com si fos una au de rapinya que estigués esperant per llançar-se sobre una desvalguda coloma.
A la llotja imperial entra qui presidirà el concert. La gent es posa dempeus i aplaudeix, perquè el personatge que acaba d’entrar té el doble tractament d’altesa reial i imperial. És ni més ni menys que sa Altesa Imperial i Reial l’arxiduc d’Àustria Ludwig Salvator, príncep de Bohèmia, Hongria i Toscana, personatge que passa bastant desapercebut a la cort perquè sol visitar-la ben poc. Té el solar a Bohèmia, però passa molt del seu temps anant amunt i avall de la Mediterrània en el seu luxós iotNixe. És un home ja gran i a més se’l veu prematurament envellit, amb gran cabellera i barba gairebé blanques del tot. Un cop assegut i acomodat comença el concert i se senten les primeres notes de laLacrimosa.
Descans. Gairebé tothom surt al gran saló que hi ha a l’entrada. Sols els més vells, els que gairebé no poden caminar o ho fan amb molta dificultat, queden als seus llocs a la Sala Daurada. És el moment de les salutacions, dels reencontres després de la calor estival. L’espai, d’estil eclèctic amb elements neoclàssics, és molt gran i de considerable altura. Està il·luminat per quatre grans aranye
