II

En arribar a Chocolate aquella nit, el primer que vam fer el Piri i jo va ser buscar àvidament el seu contacte entre la massa. Des de mitjan estiu, les mescalines havien començat a escassejar sobtadament d’un dia per l’altre i tots anàvem desesperats intentant pillar-ne alguna. Per això el meu col·lega havia aconseguit fer-me canviar de parer tan ràpidament a ma casa amb la promesa de poder tornar a experimentar la seua màgia. Hi havia d’altres substàncies a l’abast, clar, substàncies de tota mena i per a tots els gustos, però lesmesques eren úniques en el seu gènere i tots les consideràvem pura meravella. L’alquimista portentós que les havia sintetitzades era un geni digne del premi Nobel de Química i bona part de l’èxit inicial de tota aquella moguda nostra es devia a la seua prodigiosa fórmula secreta.

A principis dels noranta, quan van desaparèixer definitivament del mercat, vaig estar indagant pel meu compte què collons havia passat amb aquella droga miraculosa i aquell va ser un cas també digne de ser explicat. No obstant, allò va passar alguns mesos més tard dels successos que ara m’he proposat relatar ací i, com diu ma tia Ampariues, «cada cosa al seu temps i cada temps al seu lloc».

Mentre el meu amic i jo miràvem de localitzar el nostre camell entre el personal —basant-nos en una vaga descripció del subjecte en qüestió que un col·lega d’un col·lega havia facilitat al meu col·lega—, als plats, un jove José Conca, substitut de Toniel Gitano i artífex del gir de la sala cap a uns aires més electrònics i industrials, encavalcava un disc rere l’altre i anava escalfantin crescendo l’ambient amb cada nouhit que es treia de la mànega, donant-hi cada volta un puntet més de canya.

—Com t’han dit que reconeixeríem el paio? —em vaig impacientar.

—Perquè porta una samarreta amb el dibuix de la coberta del discUnknown pleasures dels Joy Division i duu una arracada a l’orella dreta.

—Això ha de fer mal, no?

—El què?

—Posar-se una arracada.

—No ho sé, Fletxa, jo ni m’ho plantege: ho trobe una mica quinqui per al meu gust i mon pare segur que em tiraria de casa si em veiera arribar amb una anella penjant de l’orella. Em penjaria ell del coll, que no és el mateix!

—Doncs jo ho trobe un toc distintiu. Si no tinguera tanta aprensió per les agulles, potser me’n posaria una també. Tal volta algun dia ho faça...

—Bé, tu fes com vulgues. Però, si te la poses, quan vingues per ma casa, te la llevaràs, o a mon pare li agafarà un patatús pensant-se que tinc un amic fogó.

—Tens més d’un amic fogó —li vaig replicar d’esma—: el Xino és gai, Anna la Gata és lesbiana confessa i Andreu el de l’insti més marica no pot ser.

—Ja ho sé, home, i a mi no m’importa que estimen a qui els done la gana. Però mon pare està xapat a l’antiga i eixes coses modernes ell no les entén.

I aleshores, en això estant, mentre ens immergíem entre la turbamulta festiva i recorríem els penombrosos racons de Chocolate a la recerca del paio que ens havia de passar les pirules, el Piri va distingir unes amigues al bell mig de la concurrència, s’hi va voler acostar a socialitzar una mica i entre elles hi va aparèixer ella: ELLA.

—Vine, nano, anem a saludar unes xatis que conec!

Es tractava d’un grup de ties de La Capi amb un marcat aireglam que