2

A LA GOLA DEL LLOP

El Pierre va acostar-se a la impremta i va demanar una setmana de permís sense sou per fer un viatge.

—On vas? —li va dir Vincent Giraud—. A París?

—Encara no ho he decidit.

—Ves-hi. És el lloc que agrada més a les dones.

A casa, la Clara l’esperava a la porta, tremolosa i pàl·lida.

—Què hi ha de nou?

El Pierre va arronsar les espatlles i va lliscar pel passadís. Va obrir l’armari del dormitori i va triar una mica de roba.

—On vas?

—A Barcelona.

—M’ho temia. Aquest Martineau duia notícies, oi?

—Sí.

—S’ha fotut en un embolic, el Robert?

—Encara no.

Del fons d’un calaix en va treure un parell de perruques de l’època de la clandestinitat: una rossa i una altra negra. En acabat, un bigoti, una barba, patilles i ulleres de sol. Després, una gorra de vellut coberta de llànties i una jaqueta ratada.

—Et disfressaràs de captaire?

—És probable. La policia espanyola atonyina els captaires, però no els demana el passaport.

—No té cap gràcia, això. Què en saps, del Robert?

El Pierre va obrir una bosseta de cuiro i en va treure uns quants feixos de bitllets. Va comptar cinc mil francs i sis mil pessetes. Mentre, la Clara s’havia col·locat a la porta.

—No sortiràs fins que m’ho contis. T’ho juro!

—Vinga, sigues raonable...

—El Robert mai no hauria d’haver tornat a Barcelona. Et vaig avisar. Ja he perdut un fill. No en vull perdre una altre...

—No facis melodrames, estimada. Jo...

—I tampoc no vull perdre un marit. Vinga! Buida el pap!

—Entesos... No hi ha res d’irreversible, per ara. M’he assabentat només que el Robert freqüenta males companyies. S’ha afegit a un grup d’acció directa...

—D’assassins, voldràs dir!

—Digues-ne com et roti! Tant me fa.

—De qui es tracta? Quina malifeta duen entre mans?

—No t’ho puc dir.

—Per què?

—No facis la càndida. Ho saps de sobra! Has viscut amb mi a la clandestinitat. La teva ignorància és la millor assegurança de vida, per al Robert i per a mi. Com menys sàpigues, menys possibilitats hi haurà que cantis als bòfies, si arribés el cas.

La Clara va alçar les celles i va replicar:

—Ah! Això significa que demà podria presentar-se un poli a casa i interrogar-me?

—És clar.

—Som a França!

—I què? No recordes que Interpol es va fundar justament per engarjolar anarquistes?

—Tan greu és, l’assumpte?

—Ni tan sols ha començat. No hi ha res. Res de res.

—Per això tens tanta pressa, oi?

—Exacte.

El Pierre va nuar el farcell i es va canviar amb la seva roba més vella. Una pantalons coberts de llànties, camisa marró i jaqueta de pana. Va lligar el farcell a un bastó, en el més pur estil Charlot, i es va adreçar a la porta. La Clara, palplantada, li barrava el pas. Va dir, a poc a poc:

—No suportaria que al Robert li passés res.

—Et prometo que hi arribaré a temps.

—I què valen, les teves promeses? Només et diré una cosa: és culpa teva que el Robert fes cap a Barcelona. Recorda-ho: qui la fa, la paga.

Es va apartar i va obrir la porta. El Pierre va sortir al passadís i va recollir el permís de conduir a l’aparador del menjador.

—Com marxes?

—La primera etapa, en cotxe, fins al Voló.

—Visitaràs el Patrick?

—Deixaré el Ford al seu garatge. De debò, estimada, no t’amoïnis. Ho arreglaré. Abans d’una setmana estaré de tornada i, quan ho recordem, tot plegat ens semblarà una anècdota remota. Risible.

La Clara va emetre un sospir que significava «ho dubto» i va oferir la galta per a un petó. Va acompanyar el seu marit fins al replà i el