Jordi Font-Agustí (Badalona, 1955). Enginyer i filòleg. Ha publicat, entre altres, les novel·les,Els silencis de Betúlia (Premi Ciutat de Badalona 1999),Contracorrent (Premi El lector de l’Odissea 2000),Traficants de llegendes (Premi de ciència-ficció UPC 2003),La febre del vapor (Premi Manuel de Pedrolo 2010 i Premi Ictineu 2011) iL’herència japonesa (2017). És membre de la Societat catalana de ciència-ficció i fantasia.
El 2 de juny de 1911, l’enginyer i empresari Carles Emili Montañès va arribar amb el seu Hispano-Suiza model Alfonso XIII a la cantonada de l’avinguda del Tibidabo amb la carretera d’Horta. Allà s’aixecava la Torre Andreu, l’hostatgeria privada i discreta acabada d’inaugurar que proclamava que el modernisme amb floritures, rajoletes de colors i gàrgoles amb forma de drac era l’estil dels triomfadors de la ciutat i del país. El xofer es va aturar davant la porta principal i, no havia tingut temps de parar el motor de turbina de vapor hipercalòric, que un grum va sortir a obrir la portella de l’automòbil. En Montañès va entrar al vestíbul a l’hora en punt que havien quedat i al mig de la sala ja l’esperava palplantatmister Frederick Stark Pearson. Els dos homes feren una encaixada de mans mentre es miraven als ulls a través dels respectius monocles irisomètrics. Tots dos devien veure en l’altre motius per confiar-hi, perquè les espatlles es relaxaren i sortiren al carrer convidant-se l’un a l’altre a passar primer.
En Montañès estava convençut que l’economia basada en l’aigua hipercalòrica acabaria deixant pas a un nou paradigma tecnològic i que, en un moment o altre, les màquines, les turbines i els electrodomèstics accionats pel supervapor que produïa acabarien deixant pas a un món regit per l’energia del futur: l’electricitat. Havia buscat finançament en els banquers catalans per al seu gran projecte d’electrificació del país, però els Arnús i els Jovers no creien que el ric i exuberant món en què vivien presentés cap símptoma d’esgotar-se. Els banquers anglesos que anà a trobar sí que pensaven que seria una bona aposta, però no es refiaven de la seguretat de la inversió després de veure com havien anat les coses a la Setmana Tràgica. Aleshores en Montañès havia entrat en contacte amb en Pearson, que ja havia posat en marxa clarividents negocis de producció d’electricitat a Amèrica i buscava on invertir a Europa. La reunió que tindrien aquell matí havia de ser decisiva i l’enginyer català tenia clar que l’havia de fer pujar al Tibidabo perquè contemplés el pla de Barcelona, el Baix Llobregat i el Vallès i veiés amb els seus propis ulls on li comprarien el corrent que produïssin a les centrals hidroelèctriques que construirien als Pirineus.
Feia una temperatura esplèndida i, en ser al carrer, en Pearson sentí que aquell clima li eixamplava l’esperit. Estava observant les cases senyorials de l’avinguda quan un tramvia d’un sol cotxe es va aturar davant mateix de l’hotel.
—Sembla que aquest puja a aquesta muntanya on m’ha dit que aniríem, oi? —va preguntar amb un to eufòric mentre assenyalava el cartell del tramvia.
—Sí, però he vingut amb el meu automòbil nou, fabricat aquí a Barcelona mateix, i m’agradaria que el provés.
—I no hi podem anar amb el tramvia? Em faria gràcia.
En Montañès feu una indicació al xofer perquè seguís el tramvia i hi pujà seguit d’en Pearson.
Un cop al Tibidabo, voltaren pel costat de les atraccions, que a aquella hora mandrejaven mentre els operaris els obrien les tapes per deixar a la vista
