Pròleg

En Robi no parava de bellugar les mans sota el pessic de llum d’un fanal que il·luminava la guantera del cotxe. Semblava un prestidigitador provant un número nou.

—Vols parar d’una vegada? —el va renyar en Michi passant-se el mocador pel coll.

—És que aquests guants verds foten riure.

—Els únics que tenien, al súper —va mentir l’altre. La veritat és que havia arreplegat els primers que havia vist—. I a més ja és fosc, no s’hi fixarà ningú.

—Són fosforescents. És com si anés disfressat d’extraterrestre —hi va tornar en Robi, perepunyetes.

En Michi va fer una rialleta.

—Ara que dius de fosforescent, te’n recordes d’aquelles figures de plàstic de la marededeu que el mossèn ens duia cada any de Lourdes?

—Oi tant. Que els hi descargolaves el cap i a dins hi havia aigua beneita. Quan tenia febre la mare sempre me’n dava un glopet.

En Robi es va encantar recordant la infantesa comuna i en Michi el va deixar parlar. Quan estava nerviós valia més distreure’l, si no sempre acabava complicant les coses.

El coneixia de sobres: eren cosins coetanis, havien crescut junts. Sovint la gent els prenia per germans i tot. Com que tenien el mateix cognom... El lligam que els unia era especial, perquè es necessitaven l’un a l’altre. En Robi ja de molt nano va ser conscient que no era gaire espavilat, i en canvi son cosí sí. Sempre sabia què s’havia de fer i de dir, i seguir-lo com una ombra havia estat la millor decisió. Per la seva banda, en Michi s’havia aprofitat de la subordinació de l’altre sempre que li havia convingut, però sense que es notés més del compte. Per alguna cosa era el més viu. Els qui els coneixien es pensaven que s’estimaven de tot cor, però això no era veritat del tot. La connexió que tenien era aquella complicitat que de vegades sorgeix entre dos socis; el parentiu i els sentiments hi tenien ben poc a veure.

En Michi s’encarregava de rumiar, barrinar i organitzar, i en Robi ni tan sols es molestava a comprovar si el cosí tenia raó o l’espifiava. No l’havia qüestionat ni tan sols quan li va aconsellar l’Alessia Cappelli, germana de la Sabrina, la noia que aviat es convertiria en la seva dona.

L’Alessia feia força goig i era eixerida i bona noia, tot i que també un punt impulsiva perquè, com ell, tampoc era cap llumenera. Estaven fets l’un per l’altre, i cinc anys després de casar-se encara s’estimaven bojament, gràcies a una bona dosi d’immaduresa i d’insensatesa a l’hora d’encarar la vida, cosa que ho feia tot més senzill.

Aquell vespre de cel estrellat de mitjan juny, després d’un dia de calor, a estones de xafogor i tot malgrat ser a la falda dels turons, en Robi també va seguir en Michi sense replicar. Primer a pispar un cotxe. Un Fiat Punto, ves quin remei, l’únic model que sabien obrir i engegar, gràcies als ensenyaments d’en Fausto Righetti, àliesel Riga, l’únic delinqüent de certa volada de què el poble es podia vantar: havia passat uns quants anys a la garjola com a cap d’una banda de revenedors de material robat. No era un paio especialment sociable ni es deixava veure gaire, per això al poble no hi tenia amics. Si en tenia algun, o no vivia a la vall o anava amb compte que no el veiessin amb ell. Aquella mateixa tarda hi havien quedat a l’antic safareig perquè els passés la pistola, embolicada amb un drap untat de lubricant, que li havien llogat per cent cinquanta euros. El malfactor, mentre comptava els bitllets, els va advertir que no fessin bestieses.

Tot seguit els cosins Vardanega s’havien encauat a la fresca del bar Taiocchi a fer una cervesa i repassar el pla. Havien sopat cadascun a casa seva, amb dones i criatura, per tornar a sortir havent sopat amb l’excusa d’una partideta de billar, activitat a la qual pensaven dedicar-se amb entusiasme i professionalitat immediatament de