4

FUSTERIA

La fusteria és al carrer Tamarit, a prop del mercat de Sant Antoni, i a l’estiu no té portes i l’activitat dels que hi treballen és un espectacle fascinant per als vianants. Els crida l’atenció el ritme persistent del xerrac, el vaivé mordent del ribot i els cops de martell que, precisos i contundents, enfonsen els claus a lloc; i els retè bocabadats l’olor de la fusta acabada de tallar, i de les serradures que encatifen el terra, barrejada amb la flaire seductora de la cola. Els encanta la seriosa concentració dels tres homes que s’afanyen construint taules o cadires: el vell Josep i, més enllà, el seu fill Jesús i, d’aprenent, potser algun dels apòstols.

—No, no, sisplau, senyora, quedi’s a fora, que li podem fer mal. Va, sisplau, que estem treballant.

Algú es queda amb ganes de dir: «Doncs acaba d’entrar un xicot i no li heu dit res». Li preguntarien, sorpresos: «Un xicot?». Potser l’apòstol faria un senyal amb el cap: «Sí, Caramba ja és al Repaire».

D’aquest punt de trobada en diuen el Repaire.

Caramba sempre passa sense fer-se notar. Un personatge grotesc amb granota de mecànic, gorra que li va massa gran, ulleres de muntura de pasta i botes militars que desprèn una energia electrificant. És una dona furiosa, de celles arrugades, mirada intensa i boca comprimida, que vol exhibir l’autoritat dominadora d’un home, però també podria ser un nen assumint el paper de mascle dominant en un món hostil.

Ja fa estona que ha travessat la porta del fons, la que dona al gran magatzem on guarden taulons i llistons i contraplacats i fullola i reixetes i els seients de vímet que els porten del carrer Comerç, i els mobles acabats, i els que estan a mig fer, i les andròmines malmeses que han de restaurar, i en aquest decorat estrafolari escridassa en francès Sablon i Théo. En un primer moment, quan parla, cada rèplica que etziba sembla una provocació.

—Per què dimonis els vau haver de matar? —«Pourquoi diable avez-vous dû les tuer?», Caramba parla molt bé el francès—. Com se us acut? No eren enemics d’importància.

—Ah, no?

—S’haurien rendit en veure la primera pistola. Són allò que els del servei secret alemany anomenen «ombres»,schatten, personal d’a quatre pessetes l’hora, gent per a tot, sempre disponible i que no fa preguntes, però no els paguen per anar armats ni per jugar-se la vida.

—Aquests anaven armats i no es van rendir en veure la primera pistola. Ens van disparar. I nosaltres ens vam defensar. I estem en una guerra, Caramba!

—No em cridis.

—Saps per què m’han enviat aquí? —protesta Sablon, recorrent a la seva dignitat militar—. Per desemmascarar, contrariar i destruir l’organització enemiga on sigui possible: aquestes són les paraules que van fer servir. I aquells quatre paios eren perillosos. Reclamo la meva autonomia d’acció! —A Sablon no li agrada com li parla aquesta noia tan poca cosa, però l’ha de respectar perquè ella és qui mana.

Caramba cedeix de mala gana. Després del rampell colèric inicial per fer-se respectar, sempre fa un esforç per aplacar-se. Sospira. No serveix de res continuar discutint.

—Bé, ja n’hi ha prou. Ja no hi ha remei. —Es tomba cap a les caixes amuntegades en un racó i canvia de tema i de to—. M’han dit que vau arreplegar un carregament important.

—I tant—respon el francès, acceptant la treva—. Vam anar fins a la Borda de Rigall i allà vam poder veure que s’hi havia fet un intercanvi de carregaments. És un vell edifici de dos pisos abandonat, de parets de pedra mig ruïnoses, però amb una porta amb cadenat. Paller al pis de dalt i corrals al de baix. Pot servir perfectament de magatzem. Hi havia roderes d’almenys sis camions i tràfec de carretons anant i venint. Vam veure cercles al terra, marques de bidons de cinquanta litres que probablement contenien benzina. I més d’un, i de dos, i de tres. Què significa?

—Aprovisionament de submarins.

—I el contingut d’aquestes trenta caixes que venien cap a Barcelona sens dubte procedents d’un submarí.

—O sigui, que hi ha una base per allà a prop. No en tenim notícia, oi?

—Cap ni una. I d’això també n’hem de parlar.

—Espera. Què va passar? Per què no éreu a la borda a l’hora prevista?

—Perquè la cita es va produir molt abans de les quatre de la matinada. Calculem que a la Borda hi van arribar cap a la mitjanit. Van haver d’estar força estona portant les caixes d’uns camions als altres. És possible que les quatre de la matinada fos l’hora en què preveien arribar a Barcelona.

—Però, aleshores, si el submarí va arribar aquella mateixa tarda o