Però els diaris havien corregut massa. Scotland Yard es negava a prejutjar el cas, tot i la pressió d’alguns periodistes de mala mort. Es van detenir unes quantes persones, motiu pel qual les edicions del vespre es van veure obligades a atenuar el «suïcidi» i deixar-lo en un «misteri». Els detinguts eren un anodí repertori de vagabunds. La majoria d’ells havien comès altres crims pels quals la policia no els havia detingut prèviament. Un senyor d’aspecte atribolat va dir que es rendia (com si es tractés d’una endevinalla) i es va entregar, però la policia no en va voler saber res, i el van tornar de seguida als seus amics i vetlladors. El nombre de candidats per a cada nova vacant a la presó de Newgate és realment extraordinari.
L’opinió pública encara no havia tingut temps d’assimilar la plena significació d’aquesta tragèdia per la noble vida d’un jove truncada massa d’hora, que ja la va absorbir una novetat sensacional: en Tom Mortlake havia estat detingut aquell mateix dia a Liverpool com a sospitós d’estar involucrat en la mort del seu company de dispesa. Les notícies van caure com una bomba als ambients en què el nom de Tom Mortlake era conegut per tothom. Que un orador sindicalista tan dotat, que no deixava passar mai cap oportunitat per oferir a la societat la seva retòrica de rojos, hagués vessat sang semblava massa sensacional, sobretot perquè la sang vessada no era pas blava, sinó que pertanyia a un jove idealista de classe mitjana que es feia estimar i que ara havia donat literalment la vida per la Causa. Però aquest furor suplementari no va anar a més i tothom (excepte uns pocs líders sindicals) va respirar alleugerit quan es va saber que en Tom havia estat alliberat gairebé a l’acte, només amb l’ordre d’estar a disposició durant la instrucció. En una entrevista que va concedir a un representant d’un diari de Liverpool aquella mateixa tarda, va declarar que l’havien detingut només per l’enemistat i el rancor que la policia de tot el país li professava. Havia anat a Liverpool per rastrejar els moviments d’una amistat que el feia patir, i, ansiós, estava indagant al moll per saber a quina hora els vapors partien cap a Amèrica, quan els agents destacats allà d’acord amb les instruccions del quarter general el van detenir com a personatge d’aparença sospitosa.
—Així i tot —va dir en Tom—, m’havien de conèixer molt bé la cara, perquè de mi se n’han fet dibuixos i caricatures i són pertot arreu. Quan els vaig dir qui era van tenir la decència de deixar-me anar. Van pensar que ja m’havien aprofitat prou, em sembla. Sí, en efecte és una estranya coincidència que jo tingui res a veure amb la mort d’aquell pobre home, que d’altra banda, m’ha caigut entre cap i coll, com al que més. I, tot i així, si haguessin sabut que jo venia de «l’escena del crim» i que, de fet, vivia a la mateixa casa, segurament m’haurien deixat en pau. —Va riure, sarcàstic.— Quina colla de sapastres més estranya que hi ha a la policia! La seva divisa és: «Primer atrapa el teu sospitós, després inventa’t proves i raons». Si ets al lloc dels fets, ets culpable perquè hi ets, i si ets a qualsevol altre lloc, ets culpable perquè te n’has anat. Ah, els conec bé! Si haguessin trobat la manera de ficar-me a la garjola, ja ho haurien fet. Per sort, recordo el número del cotxer que aquesta matinada m’ha dut a Euston, abans de les cinc.
—Si l’haguessin tancat a la garjola —va observar el periodista, irònic—, els presos s’haurien declarat en vaga en menys d’una setmana.
—Sí, però hi hauria tants esquirols disposats a prendre’ls el lloc —va respondre en Mortlake— que em temo que seria inútil. Però m’haurà de disculpar. Estic molt preocupat per la meva amistat. Em temo que ha deixat Anglaterra, i he de fer unes quantes indagacions; i ara a sobre hi ha la mort del pobre Constant. Terrible, terrible! I a més em cal ser a Londres per la instrucció. De veritat que me n’he d’anar corrents. Passi-ho bé. Digui als seus lectors que tot ha estat només pel ressentiment que em té la policia.
—Una úl
