ElPrivilege Walk (literalment, ‘passejada del privilegi’) és una dinàmica grupal força coneguda per talleristes i educadores en el feminisme i l’antiracisme. Tot i així, poques persones en coneixen l’origen. La dinàmica està basada en un assaig de la pedagoga feminista Peggy McIntosh publicat el 1989 amb el títolWhite Privilege: Unpacking the Invisible Knapsack (Privilegi blanc: desfent la motxilla invisible).1
L’autora, nascuda el 1934 a Nova York, es va graduar a Radcliffe en Literatura Anglesa el 1965. Després de passar per diverses institucions molt prestigioses com el University College de Londres o la Universitat de Harvard, s’estableix com a acadèmica al Wellesley Center for Women el 1979. Des de llavors, la seva recerca i pràctica docent s’ha centrat en el currículum inclusiu, amb especial atenció a l’equitat i la diversitat. Tot i haver-se retirat oficialment el 2011, segueix en actiu com a formadora de formadors per tal de garantir que l’escola sigui una institució anivelladora i no un instrument de perpetuació de desigualtats.
La pedagogia crítica, el marc teòric que farem servir per situar la dinàmica, es nodreix de la pedagogia decolonial i la pedagogia feminista, entre altres enfocaments pedagògics. N’esbossarem els trets principals a partir de dues de les seves figures representatives: l’educador brasiler Paolo Freire (1921-1977) i la filòsofa estatunidenca bell hooks (nascuda Gloria Watkins el 1952). Ambdues filosofies de l’educació tenen en comú l’objectiu d’empoderar l’alumnat, tot fent-lo conscient que l’escola es relaciona amb el context educatiu de diverses maneres, però que, com a tal, reprodueix a petita escala les estructures de poder i opressió que estan presents a les societats en què estan incardinades.
Paolo Freire cristal·litza les seves vivències en diverses campanyes d’alfabetització i formació d’adults en dos llibres que són fundacionals per a la pedagogia crítica:Educación como práctica de la libertad (1965) iPedagogía del oprimido (1969). Freire es trobava davant el gran repte
