2
El Març va fer sortir en Gus del seu ensopiment. El gos no deixava de bordar. Feia estona que l’havia tancat al traster i visiblement ja en tenia prou. Amb el tema dels tords i dels trets que encara li rondava pel cap, en Gus no s’havia bellugat gens ni mica, imaginant milers de guions possibles, i al final es va quedar amb el d’un drama del qual havia estat testimoni involuntari. Els crits barrejats amb les detonacions li embotien el crani, com uns sediments d’argila que es barrejaven amb altres partícules i formaven una pasta que creixia inexorablement. I aquella pasta sens dubte estava feta de carn i de sang, d’home o de dona, un cadàver sense cara i sense contorns, recobert de gebre.
Mobilitzant totes les formes de voluntat que li quedaven al cos, en Gus es va aixecar repenjant-se en una cadira. La neu fosa sota les sabates formava uns bassals fangosos que testimoniaven el que havia viscut feia només unes hores, sense possibilitat d’absoldre-se’n. Com un vell, va caminar amb penes i treballs fins a la porta que donava al pati. El sol travessava la boira en alguns indrets com esvorancs divins. Havia de treure el Març perquè es desentumís les potes. En Gus va obrir la porta del traster, i de seguida en va sortir el gos i es va posar a saltar al voltant del seu amo lladrant, oblidant que la mà de l’alliberador era la mateixa que la del seu carceller. En Gus encara no es trobava bé. La neu al seu voltant, la veia vermella. Vermella de sang. Era una bestiesa tenir aquelles idees contínuament al cap. Va decidir refer-se dient-se que anava lluny d’osques, i que concentrar-se en la feina era el millor remei per resistir aquell mal que el corroïa. Va anar a cuidar el bestiar, esperant d’aquesta manera oblidar els crits que havia sentit, els trets i tota la resta. De seguida va ser conscient que allò no seria gens fàcil, perquè no deixava de pensar en l’Abel, l’única persona amb qui podia parlar.
Què havia passat a ca l’Abel?
En Gus havia conegut l’Abel després que morís la seva mare. Abans, les dues famílies no es tractaven, i en Gus no en sabia el motiu. L’Abel era molt més gran que ell, tot i que no es notava gaire, ja que el temps ja havia fet de les seves amb en Gus. L’Abel també vivia sol. Amb més de seixanta anys, estava en bona forma per la seva edat. El treball de tota una vida li havia regalat uns músculs que encara se li veien sota la pell una mica caiguda dels seus avantbraços plens de venes grosses com els cordills d’una agarbadora. En veure’l el que primer es notava era una mirada penetrant, a través de la qual es podia endevinar una història feta més d’esvorancs que de bonys. Tenia els ulls descolorits, esbandits per la vida, una mica com el cel quan no té un color gaire definit.
La família de l’Abel s’havia instal·lat a Les Doges des de feia més temps que la d’en Gus. Una eternitat, dedicada a suar la carcanada sobre les mateixes vessanes. A ell tampoc la vida li havia regalat res. El pare de l’Abel havia mort el 1942, afusellat pels alemanys contra un roure que durant molt de temps havia portat el seu nom, fins que el van talar per fer-ne posts. La seva mare va estar repapiejant la seva pena fins que es va tornar boja. Semblava que tenir una família completa era un projecte fora de l’abast en aquell racó del paradís. La solitud és un punt en comú en molts homes i dones,
