CAPÍTOL 1

Polis en una discoteca

L’edifici, al capdamunt de l’avinguda del Tibidabo, gairebé arribant a l’estació del funicular, és un palauet modernista construït el 1907 i està catalogat com a patrimoni històrico-artístic. Ja fa anys que el van convertir en una de les discoteques més famoses i selectes de Barcelona, amb moltes sales i nivells diferents, i una terrassa amb vista panoràmica de la ciutat.

Hi vam arribar amb tres cotxes i una moto. En el primer cotxe, Roda 25, hi anaven el Jordi, l’Agustí i el Daniel; en el segon, Roda 35, la caporala Remei, el Josep i la Carme. En la moto, el Fèlix i la Berta. El tercer cotxe, Roda 15, el conduïa jo com a cap de l’Àrea de Salut Pública, i al meu costat hi viatjava el responsable de l’Oficina de la DEA a Madrid, George Faz. Nosaltres havíem de supervisar l’operació.

No hi havia cap aparcament lliure al carrer, de manera que vam haver de deixar els vehicles en doble fila, i el Fèlix i la Berta serien els encarregats de quedar-se a fora vigilant-los. El Fèlix es va emprenyar perquè se sentia discriminat. La Berta, molt més disciplinada, el va calmar. Li va dir, amb aquella solemnitat que ella identificava amb el capteniment dels policies: «Tots tenim una missió per complir, i la nostra és aquesta». Feia molta gràcia. De vegades, els companys li prenien el pèl. En aquell moment, el Fèlix, empipat, la va engegar a la merda.

Els altres sis al davant i el George Faz i jo una mica ressagats, guardant les distàncies, vam entrar al local.

En les primeres estances, no hi havia gaire enrenou. Música agradable i relaxant i grups de joves al voltant de taules prenent combinats i fent petar la xerrada. Rialles estrepitoses de tant en tant. Ens vam obrir pas entre gent que anava i venia. Els sis agents separats per parelles. El Jordi i l’Agustí, el Daniel i la caporala Remei i el Josep i la Carme. Tots tractant de localitzar entre la multitud un home amb una gorra dels New York Nets amb un pin de la DEA.

Vam avançar tranquil·lament, sense presses, mirant atentament a banda i banda, com si busquéssim uns amics amb qui havíem quedat: el Daniel i la Remei abraçadets com a enamorats, el Josep i la Carme agafadets de la mà com a parella ja consolidada, el Jordi i l’Agustí semblava que buscaven rotllo. Aquests es van aturar al taulell de dalt per demanar consumicions. Els altres vam continuar cap al fons. Vam baixar les escales cap a la gran sala on es ballava. El Faz i jo al darrere. Com si no coneguéssim de res els companys, i no parlàvem entre nosaltres. També oferíem la imatge de paios avorrits i necessitats de companyia femenina.

A baix, la música era eixordadora, carregada d’un ritme de baixos com una sèrie interminable de cops directes al cap, al pit i al cor dels que omplíem la pista. Al centre, la gent ballava embogida, amb els ulls tancats o mirant de trobar complicitats, saltant ara sobre un peu ara sobre l’altre, compartint entusiasmes i coreografies i tocaments o aïllant-se en experiències místiques indescriptibles.

El George Faz i jo ens vam recolzar al taulell, encaixonats entre jovent molt animat. Ell va demanar una cervesa, jo un refresc.

—No són tots els teus homes, oi? —em va preguntar l’agent federal.

—No —vaig respondre—. Els que falten estan escampats per Girona, investigant una intoxicació massiva. Cent seixanta-tres persones hospitalitzades. La majoria van caure fulminats després de dinar en el menjador de la fàbrica on treballaven.

El George Faz va xiular per demostrar-me que li semblava un cas terrible. De seguida va canviar de tema, però:

—Trobo a faltar el Pau Palau... Es diu així, oi?

Vaig somriure amb un cert orgull. El Pau Palau, que era sergent com jo, de la meva mateixa promoció, havia impressionat els agents de la DEA, com impressionava sempre tothom. Havia cursat la carrera de Farmàcia i la de Dret abans de fer-se mosso d’esquadra i en la seva primera trobada amb els nord-americans havia demostrat que sabia més que ells sobre drogues, la seva elaboració i legislació. A més, el seu posat hieràtic i esquerp no deixava indiferent ningú.

—El Pau Palau —vaig respondre— ja va néixer ensenyat.

Vam riure.

Els sis agents seguien escrupolosament les consignes que el George Faz els havia repetit tantes vegades en el curs de formació. Sempre de cara a la porta d’accés procurant controlar tot el que passava al davant i no deixar res de sospitós al darrere; sempre amb moneda fraccionària a les butxaques per si s’havia de fer una trucada telefònica urgent; pagant sempre la beguda en el mateix moment que el cambrer la servia, i procurant no cridar l’atenció per la manera de vestir o de comportar-se. I l’arma reglamentària, un revòlver Astra de sis trets, a la funda de la cama, ben dissimulada dins el camal o a la cintura dels pantalons, a l’esquena.

Van ser el Josep i la Carme els qui van localitzar l’home de la gorra dels New York Nets. Amb un pin de la DEA. Ella es va girar cap a on sabia que eren els seus companys i es va passar els dits pel front com si tingués una mica de mal de cap. Era el senyal d’objectiu localitzat.

El George Faz també ens havia ensenyat aquest sistema de comunicació gestual, que resultava imprescindible en un ambient com aquell, on l’estridència de la música feia inútils els portàtils i on resultava imprudent l’ús d’auriculars delators. Un codi de senyals visuals que exigien l’atenció constant entre els membres de l’equip.

Aquell moviment convertia la Carme i el Josep en caps de l’equip, aquells que tindrien control visual directe sobre l’objectiu. La resta havien de fer un pas enrere, romandre atents als moviments dels companys.

—No pueden estar viendo al target todos al mismo tiempo —els havia explicat Faz—. El objetivo lo controla quien va delante, y el resto del equipo tiene que confiar en él. De esta forma, si el tipo muerde a algu