PRÒLEG

«OBLIDANT EL PASSAT, ENS CONDEMNEM A REVIURE’L»

L’escriptora i historiadora Dominique Manotti afirma que «si vous voulez vivre ou revivre les crises de l’histoire de votre pays, n’hésitez pas, lisez de bons romans noirs».1 Aquest és precisament un dels principis de l’anomenat «néo-polar», moviment literari que va renovar el gènere negre a França precisament pel seu grau de compromís com a eina d’intervenció social, per denunciar les injustícies de la societat contemporània, assenyalar els crims d’Estat i contrastar les desigualtats socials.

Alguns anys més tard, apareixerà tot un grup, fills del maig del 68, encapçalat per Jean-Patrick Manchette, entre els quals destaquen també Marc Villard, Jean-Bernard Pouy, Jean Vautrin, Frédéric H. Fajardie, Jean-François Vilar, Thierry Jonquet i Didier Daeninckx. Aquest darrer neix el 1949 a Saint-Denis, és periodista i escriptor i ha mostrat al llarg de la seva trajectòria literària un compromís amb tot allò que diu i escriu. Com declarava Manuel Vázquez Montalbán, Daeninckx forma part d’aquella «concepción de la novela negra como novela de izquierdas, incluso como única novela factible, que defendían desde una cierta posición trotskista. [...] Tenía de algún modo una vocación de novelista sindicalista».2

Pel que fa a la seva trajectòria literària, l’escriptor va debutar ambMort au premier tour (1982), però ben aviat publica a la prestigiosa col·lecció «Série Noire» de Gallimard el seu text més emblemàtic,Meurtres pour mémoire (1983), guardonat amb el prestigiós Grand prix de littérature policière i el Paul Vaillant-Couturier. Val a dir que el text, de gran èxit, ha tingut també algunes adaptacions, com la televisiva realitzada per Laurent Heynemann l’any 1985, els còmics il·lustrats per Jeanne Puchol, iOctobre Noir, per Mako, així com un audiollibre o un programa radiofònic a France Culture. Després vindrien altres títols negres imprescindibles comLe géant inachevé (1984),Le bourreau et son double (1986) oLe facteur fatal (1990). Darrere hi ha també una prolífica carrera, on ha escrit alguns títols de la sèrieUne enquête de Gabriel Lecouvreur, dit le Poulpe, altres novel·les generalistes, multitud de relats, assajos i una llarga sèrie de títols de caràcter juvenil.

En el seu moment, la publicació deMeurtres pour mémoire fou, d’entrada, ben polèmica, perquè, com explica novament Dominique Manotti, «il était son roman sur de nombreux témoignages d’Algériens, mais a l’époque où il publie son roman, en 1984, les faits ne sont admis par aucun historien».3 De fet, a finals de 1961 Paulette Péju publicaRatonnades à Paris (Maspero), amb fotografies d’Élie Kagan, i el llibre és censurat i retirat de la venda i no es torna a publicar fins al 2000. També, l’escriptor afroamericà William Gardner Smith, expatriat a París, publica el 1963 la novel·laThe Stone Face, en què es fa ressò de la massacre i, evidentment, la novel·la no es podrà publicar a França. La guerra d’Algèria ha estat recreada posteriorment en el gènere negre des de diferents òptiques i perspectives en títols comUn baiser sans moustache (1998), de Catherine Simon;Le Pied-Rouge (1999), de François Muratet;Sérail killers (2000), de Lakhdar Belaïd oAlger la Noire (2006), de Maurice Attia, entre d’altres.

Ara bé, recordem, si us sembla, els fets tràgics d’aquesta novel·la i de la ja coneguda «massacre de París». En plena guerra d’Algèria, el 5 d’octubre de 1961, el prefecte de policia de París, Maurice Papon, dicta el toc de queda per als cent cinquanta mil treballadors algerians i els musulmans francesos que viuen a la regió parisenca, des de dos quarts de nou del vespre fins a dos quarts de sis de la matinada, i obliga a tancar els bars freqüentats per algerians a partir de les set de la tarda. Com a reacció, el Front de Libération Nati