La foscor!
Mai no li ha agradat la foscor i encara menys aquest joc de clarobscurs inquietants que l’envolta ara, la sensació inquietant d’anar perdent la realitat a mesura que camines cap a un univers difús on no veus allò que tens als peus, a l’abast de la mà, on no saps què tens al davant mentre de lluny t’arriben, inabastables i desdibuixades, les llums d’una ciutat que en són dues, una que treballa per arribar a capbussar-se en la placidesa del son i una altra que bull a la recerca d’experiències al límit, una ciutat que viu a cavall de dos universos paral·lels i contraposats, un mural de punts brillants que transformen la realitat en un quadre estrany, llunyà, distorsionat i de mesures inquietants i desproporcionades. Un magma mòbil que, observat des de la distància, atemoreix i atrau a parts iguals, crea desig i rebuig a intervals rítmics, indefinits i irregulars.
Quan era petita, en la solitud de la seva habitació, tenia molta por de la foscor, sobretot d’aquella sensació de manca de protecció, que era com no tenir cap lloc amic on refugiar-se, només l’estratègia egoista, desesperada i absurda de l’estruç, abandonar l’empara del coixí, enterrar el cap a l’interior del llençol, replegar-se com un cargol, agafar-se els genolls amb les mans i esperar, només esperar. Esperar que aquell allò indefinit equivoqués el camí i passés de llarg. O, mentre el cor bategava desbocat i colpejava amb força i ritme les parets del pit, esperar a sentir una urpa poderosa que arrenqués la roba del llit, el seu mur de contenció, la seva última muralla, i la deixés, sola i desprotegida, fent front a una amenaça que no sabia ni què era ni com s’havia de combatre ni tan sols si existia.
Ara l’envaeix aquesta mateixa por, infantil, irracional, incontenible. Sense llençol protector. Només la penombra incerta, el món al descobert i la sensació neguitejant que la duu a pensar que una dona adulta no pot actuar, ni tan sols pensar, com una criatura fràgil i espantadissa. I també aquest so pertorbador, constant, molest, gens tranquil·litzador, allunyat de tot allò que li arriba de manera habitual en la seva vida quotidiana que se li fica al cervell i la trasbalsa. No hi està gens acostumada, no li agrada i està aconseguint posar-la molt nerviosa.
Són els grills que trenquen el silenci tens, apegalós, d’una densitat espessa, de les que fan grinyolar els sentits, els estiren, els posen a prova i quasi poden mesurar amb precisió científica la seva capacitat interna per esberlar-se en un punt concret, quan es perden de manera definitiva, un a un, minut a minut, els topalls bàsics de la serenitat i la calma i ho converteixen tot en l’esgarip descontrolat previ a la por.
Sí, són els grills. Animals repulsius.
Cric, cric, cric, cric.
I no paren ni un segon. Atabaladors, desconcertants i, el pitjor de tot, impossibles de situar en un lloc concret i carregats amb aquella incertesa que envaeix sempre l’ànim de tots els que no estan gents avesats a les rutines habituals de la natura, els que no saben d’on venen els sorolls, els que no saben com identificar on s’amaguen aquestes bèsties desconegudes, si són lluny, si són a la vora, si són grans o petites i, el més important de tot, si seran capaces de saltar-los al damunt sense avisar si perceben a la vora el perill de ser trepitjades o violentades d’alguna manera que es desconeix.
I tot d’una pensa en el contacte entre un d’aquells animals fastigosos i el seu cos, les cames, la cara, les mans o fins i tot amb la possibilitat que s’aturi damunt la seva roba. Només aquesta idea li fa venir arcades i calfreds.
Quina angúnia!
Els visualitza, amenaçadors i repulsius, envoltant-la de mica en mica, sense pressa, com en una pel·lícula de terror, organitzats, metòdics, lents i precisos. I tot sense deixar ni un segon d’emetre aquell so crispant.
Mira cap al cel i la lluna, nedant en les beceroles discretes del quart creixent. Això ajuda poc a tranquil·litzar-la i, si bé és cert que aconsegueix que la foscor no sigui absoluta, aquella claror esmorteïda afegeix a l’escena una tonalitat boirosa i tèrbola que resulta encara molt més pertorbadora que la negror absoluta i que ho tenyeix tot amb una lluminositat tènue, indefinida, inquietant i perillosa. La penombra vibrant, resseguida pels clarobscurs mòbils que dibuixen les ombres allargassades dels arbres i dels
