1

La primera vegada que vaig reparar en aquell silenci tan estrany va ser a la primeria d’agost, quan tornava de plaça.

Baixava a comprar al matí, molt d’hora, perquè per a mi sortir de l’edifici on vivia no era gens fàcil, i no volia espectadors. Igual que la meva germana, patia una forma greu d’agorafòbia que amb els anys s’havia atenuat prou per permetre’m incursions esporàdiques, fins a la facultat i tot. Hi havia hagut dies fumuts, però al final havia aconseguit acabar la carrera en un espai de temps relativament curt, atesa la meva situació. I el paper que ho atestava no era solament el resultat d’un periple d’estudi; implicava que la voluntat tenia un cert poder sobre el meu cos, cosa que temps enrere m’havia arribat a semblar un somni impossible. No estava curada, però d’una manera o altra m’havia avesat al cansament: això sí, una mena de nàusea insofrible em recordava quea fora només m’hi podia estar durant una estona limitada.

Eren tres quarts de nou. Cada dia, a aquella hora exacta, la Lisa, la meva millor amiga, violava l’aire immòbil amb un somriure ple de coratge, tret de sortida cap a la facultat, fins on es desplaçava pràcticament corrent. No crec pas que per assistir realment a les classes: feia anys i panys que s’hauria d’haver llicenciat. I tanmateix arribava puntual i no es permetia de fer campana, com si considerés que per alguna raó la seva presència a classe era indispensable.

Vaig alçar els ulls cap al seu balcó mentre em canviava de mà la bossa tan carregada que duia i vaig veure les persianes abaixades. Devia haver sortit més d’hora. Però que no m’hagués avisat, encara que no en tingués cap obligació, en realitat m’irritava.

No tenia gaires distraccions, jo. No em feia amb ningú de fora del nostre pati. Allò era la meva vida: la Lisa que corria cap a la facultat, en Marco que tocava el piano, la seva germana Clara que m’odiava d’ençà que ell s’havia enamorat de la Lisa, en Daniel que resplendia, i para de comptar. I també el meu pare, la meva mare i la meva germana. Tot un univers encabit en no gaires metres quadrats.

Un segon abans que em decidís a travessar la portalada, en Daniel va sortir al balcó i va llançar una llosca al pati, indiferent a l’escridassada garantida del porter. Vaig sacsejar els braços perquè em veiés i va mirar cap a baix, els cabells encara més llargs que de costum i tota aquella bellesa insolent, superba, que l’emmarcava.

—Que has vist la Lisa? —li vaig demanar.

Va sacsejar el cap.

—Deu haver marxat, com sempre.

Normalment, cada tres o quatre mesos, la Lisa feia la maleta i se n’anava. No solia dir on, però em trucava cada vespre i m’enviava missatges sense parar per explicar-me les coses tan fantàstiques que feia. Darrere de cada frase s’hi ocultava un crit de menyspreu: «Tu això no ho podràs fer mai». Però a mi tant me feia: escoltant-la em sentia part d’alguna cosa infinitament més bonica, més interessant, més emocionant que la meva vida de no res.

La veritat és que jo també li era una mena de piloteta antiestrès per als dies que no estava de filis. Que no eren gaires, perquè la Lisa era una noia alegre, però en aquelles ocasions es passava hores queixant-se i fent la