SIS DIES ABANS. DILLUNS

QUI NO TÉ POR AL DILLUNS NO TÉ POR AL DIMONI
(DITA POPULAR)

El Biel va apagar la ràdio. Els dròpols dels jihadistes s’amagaven de conya.

—No escapareu, desgraciats!

Va pitjar els botons del comandament amb ràbia.

—Collons!

Feia set setmanes que vivia enganxat al joc que es va baixar d’internet. Hi jugava una mitjana de deu hores diàries, de vegades dotze o tretze. Tantes com podia. Al capdavall, no tenia res millor a fer. Sense feina, ni perspectives de trobar-ne, i gairebé sense vida social, la consola esdevenia la seva millor amiga, la vàlvula d’escapament, el narcòtic que l’eximia d’analitzar la seva vida. No pensava en res més que passar nivells del joc.

La vida a casa era un infern quotidià. El Biel hi estava acostumat, com el soldat que viu entre cadàvers i fortor de mort, ell s’havia fet als crits, les trompades, les llàgrimes de la mare i el penediment cíclic del pare. Estava immunitzat i procurava estar-ne al marge, no ficar-se de peus a la galleda i passar un nivell més. Sortia poc al carrer. És clar que podia anar a la platja a fer un bany, si no fos perquè no sentia gens d’entusiasme pel seu cos molsut i fofo. Havia intentat aconseguir un cos Danone, però malauradament havia acabat col·leccionant envasos de Nocilla.

El mòbil va vibrar damunt la taula.

«Què fas? Et ve de gust fer un volt? Estic avorrida.»

Va rellegir el whatsapp. Era la Rosa.La tolida, que en deia el pare amb la seva sensibilitat habitual. Sempre estava fent-lo emprenyar.

—Li agrades, a la tolida, Biel —el picava tot rient.

Maleïda la gràcia que li feia la brometa. No, no li venia gens de gust quedar amb ella. Tenia altres coses a fer.

—Surto una estona, pare.

—I ara on vas, si es pot saber?

—He quedat amb el Musta.

—El Musta, coi de moros. No tens amics d’aquí o què? —Tot seguit, el pare se’l va mirar estranyat, arrufant el nas—. Per què estàs tan suat?

—Les peses.

—Ah, ja —va replicar amb un somrís burleta. El Biel no tenia gran cosa del pare, molt més alt que ell, prim i amb bona planta. Estava en millor forma que el fill, vint-i-set anys més jove. Aquella tarda vestia una samarreta de tirants de color blau cel que mostrava uns braços que feien força goig. Com era el seu costum, anava polit i perfumat. Eren la nit i el dia—. Quina parida, el que hauries de fer és pencar com un home. Has anat a parlar amb els de la fàbrica de Montcada, com et vaig dir?

—Pare, és que avui dia les coses ja no es fan així.

—Ah, no? I com es fan? Jugant a la maquineta dels pebrots tot el dia? Així et guanyaràs la vida?

Començava a sentir-se altra vegada petit, insignificant i matusser.

—Vull dir que la gent ja no va a les fàbriques a preguntar, has d’enviar el currículum per mail i...

—Quin currículum ni quines hòsties, si tu no has treballat en ta vida?

El Biel es va posar a la defensiva. Odiava aquell ho-me, i el que era molt pitjor, el temia. Malgrat haver complert vint-i-dos anys, no es podia desempallegar de la por cerval que li inspirava son pare, i aquest terror gairebé infantil el feia sentir-se un poca pena.

—Vaig estar un estiu de monitor al casal, te’n recordes?

—Si d’això en dius feina, anar amb la canalla al parc aquàtic...

Xerrava amb aire de superioritat mentre es posava una camisa blanca per dins dels pantalons de pinces gris perla que li quedaven com fets a mida.

—I també vaig estar una temporada a la pizzeria.

—Una temporada, diu... —Va esclatar a riure i es va repassar el cabell amb la pinta de butxaca que sempre duia al damunt—. Tres setmanes amb prou feines.

—I dos mesos al bar del teu amic a Trinitat Vella.

—Sí, quin sant, el pobre, mira que contractar-te amb la poca esma que gastes, nano... Ja ho veig, que tens un currículum de collons. Estàs massa preparat per suar la cansalada a la fàbrica, és això?

Va seure al llit per encaixar-se uns mocassins negres i lluents.

—No, home...

—Escolta’m bé, Biel. —Es va incorporar i el va agafar per les espatlles—. No t’ho penso repetir: abans que acabi l’estiu, vull que tinguis feina, del que sigui, tant se val, com si has de posar el cul a la Rambla. O portes un sou a casa, o et busques la vida, ho has entès?

—Sí, pare —va murmurar amb el cap cot.

—No t’he sentit, alça la veu, que sembles una monja de clausura.

—Sí, pare!

—I la mare, on és?

—No ho sé.

—Deu have