2
Aquesta part parla de l’inici d’un malson que no té final feliç o potser senzillament no té final. Si algun aspirant o algun novel·lista volgués escriure’n un capítol, el titularia «La desaparició».
Per cert, el calendari remuga que és un dimecres 24 de novembre del 2004. Som a Lleida. Una ciutat de frontera difícil de descriure. Ella es diu Isabel Bascuñana. Ella és una dona jove. Ella no ha tornat a casa seva en tota la nit. No és normal. Ella sempre avisa. Què ha passat?
La família esperava que arribés en cotxe al cap de mitja hora o quaranta-cinc minuts després que els truqués en sortir de la universitat, però la Isabel no fa acte de presència ni en trenta, ni en quaranta, ni en cinquanta. Ni en dues hores. El telèfon de la noia no dona senyal, ni el donarà mai més. Apagat o fora de cobertura. Neguit absolut. La mitjanit ja ha passat de llarg. On para la nostra filla, a aquestes hores? El cas és que el seu pare i els seus dos germans grans la comencen a buscar per la ciutat a trenc d’alba. Alguna cosa els diu que van mal dades. Per a aquesta gent ha començat l’estació de l’any més freda abans d’hora. Les idees que els passen pel cap no són gens esperançadores. Ens podem imaginar aquest avern?
El sol d’un dia gèlid ja ha despuntat i els horaris comercials es van posant a lloc, ganduls i al ralentí; fusa, semifusa, garrapatea, rodona. Intenten anar tots tres familiars a preguntar pels llocs on es movia o pensaven que es movia la filla i germana respectivament. Les primeres preguntes no obtenen cap resposta, cap resultat d’una matinada literalment en blanc. Llavors, se’n van als Mossos d’Esquadra a denunciar la seva desaparició perquè no n’hi ha ni rastre, malgrat que els indiquen que encara no poden engegar cap dispositiu per buscar-la: no han passat les vint-i-quatre hores pertinents. Malgrat això, tothom comença a entendre que l’Isa, com li deien afectuosament a casa, s’ha volatilitzat, s’ha esvaït del mapa. Ella i el cotxe.
Després de sortir de comissaria, comencen una nova i intensa batuda per localitzar-la. Ara ja no van els tres homes sols, sinó que altres afins i amics també els ajuden. Vinga a buscar-la pertot arreu. Amunt i avall. D’extrem a extrem de la ciutat. I res de res. Ningú no en sap ni mica o molt poc. En un moment de la recerca, el pare i els dos germans grans rastregen per segon cop l’Illa de l’Oci, el complex lúdic amb un multisales, bars i cafeteries del nou campus de la Universitat de Lleida, des d’on la noia havia fet la presumpta darrera trucada. No paren de preguntar a tort i a dret per la Isabel. Els nervis òptics no els donen l’abast. Veuen sospitosos a cada angle i malfactors a cada racó igual que ho farien les retines d’un novel·lista postulant si hagués format part d’aquest grup de percaç. Sospitosos. Suspectes. Sospitosos. Suspectes. Com el bidell d’Empresarials o d’Econòmiques que els ha sostingut la mirada mentre fumava una cigarreta negra al costat del cendrer de la facultat, vestit de blau marí. Tot ell, mossegant les patilles de les ulleres de prop, i que els ha dit bon dia mentre es mirava la foto de la noia amb un aire desinteressat, tot i que ha reconegut conèixer-la. Després han pujat a les aules, fins i tot han interromput una classe on la professora explicava alguna teoria postkeynesiana a la pissarra, i han fet una crida pública per si algun assistent tenia alguna informació de l’Isa. També han vist en els gestos d’alguns alumnes, especialment en els de tres o quatre nois, un posat de respons
