DOS
Aquell dissabte al matí el senyor Alfredo estava especialment contenta. Va servir l’esmorzar tot cantant un èxit de Gianni Morandi:
Non se ne va questo spirito libero
questo ragazzo che porto dentro.
È una vita che ti guardo
e non se ne va questa luce dagli occhi…
La voglia di rivivere tutto da capo e ogni momento,
la voglia di chiamarti amore come non te l’avessi mai detto.
En Bonamente va deduir que devia esperar el professor Bassi.
—Es quedarà el cap de setmana —va refilar en Guastini.
El napolità s’estava a la cambra número u i la senyora Erminia va rebre l’ordre tan peremptòria com inútil de deixar-la neta com una patena. La senyora no es va alterar, mentre que el senyor Alfredo estava tot emocionat, tant que inspirava tendresa. En Bonamente es va descobrir envejant-la: un cap de setmana en companyia de la seva senyora era un somni irrealitzable.
Va sortir a fer un tomb. Va mirar els aparadors d’un centre comercial sense fixar-s’hi gaire. Temps enrere hauria fet la passejada sota els grans arbres del passeig, però ara se sentia més segur dins d’aquella gran caixa en què l’aire passava prèviament per un sofisticat sistema de filtratge.
Es va asseure a la tauleta d’un bar d’una plaça inventada, sota un para-sol que no rebria mai ni un trist raig de sol ni una gota de pluja, i va demanar una infusió d’ordi en tassa grossa. Mentre hi abocava la sacarina es va entretenir amb una idea que l’entristia. El seu cos havia envellit de cop, ja es podia oblidar de ser un quarantí. Els metges l’havien tranquil·litzat molt sobre la qualitat de vida que l’esperava, la psicòloga joliua no tant. Ella havia insistit en la necessitat de prendre consciència, quan li hauria anat més bé, ni que fos per una vegada, fingir una mica d’optimisme.
Per evitar que l’humor se li acabés d’espatllar del tot va entrar en una botiga de roba interior a comprar-se un parell de calçotets. Encara no havia esbrinat si a la senyora dels dimarts li agradaven més els boxers o els eslips, no havia trobat mai la força de preguntar-l’hi. De vegades se’n posava uns, de vegades els altres, atent a qualsevol senyal que revelés una preferència. Va passar de llarg de les ofertes i va decidir que a ella li agradarien uns boxers de ratlletes blanques i blau cel.
Sempre volia que la rebés vestit de cap a peus, americana inclosa, i que llavors es despullessin sense mirar-se. En Bonamente feia trampa, se la menjava amb els ulls, temptat pel desig d’acostar-se-li i abraçar-la. Hauria donat el que fos per ajudar-la a despullar-se.
El professor va arribar poc abans de l’hora de dinar. L’actor era a la sala d’estar, llegint un diari local. En Bassi el va saludar amb la simpatia sincera de sempre.
—Què fa la salut, Bonamente? Et veig en plena forma.
En canvi ell havia envellit visiblement en relació amb la visita anterior. Descomptant els ulls, sempre vivaços.
—Ben arribat, Federico. Vostè està més jove.
El professor va somriure tot inclinant una mica el cap per agrair la mentida pietosa.
A taula no va parar de xerrar, com si tingués necessitat d’esbravar-se. Escoltar-lo era agradable. En Bonamente no se’n perdia ni mitja paraula, mentre el senyor Alfredo anava amunt i avall, silenciosa, de la cuina a la taula.
L’actor es va passar tota la tarda a l’habitació. Cap al vespre va cridar un taxi. En donar-li al taxista l’adreça del lloc on volia anar, l’home es va girar amb un somriure a la cara.
—Només hi queda l’Edèn —va comentar, referint-se a l’últim cinema porno que sobrevivia en tota la ciutat. Ara la gent aquella mena de pel·lícules les miraven a casa, on podien fer el que volien.
En feien una d’hospitals, un gènere que en Bonamente no havia practicat i que li convenia conèixer per interpretar tan bé com pogués el paper que li havia reservat en Martucci.
En va sortir força desanimat. No solament perquè la producció, que era eslovena, havia rodat el típicremake sinó sobretot perquè no hi havia ni un sol actor de la seva edat. La més vella era la metgessa en cap, que no devi
