2

Diaris plens de merda i visita de la Popotitos

Si la nit anterior no he tingut una orgia, una bacanal, un concurs de ball o alguna altra de les obligacions que comporta el meu negoci, surto del llit entre les set i les vuit. Em desperta la Maragda, la col·laboradora més matinera des que va abandonar l’atenció directa al client per fer-se càrrec de l’administració i el manteniment de l’Harem, i ho fa des de la porta, encenent els llums, o des d’entremig dels llençols acaronant-me, segons la inspiració o mania o depressió amb què hàgim acabat el vespre. Des de la porta o des dels llençols, però, acostuma a dir «Para ja de roncar, dormilega».

Dedico a la cambra de bany tant temps com cal. Potser en aquella època hi esmerçava més estona perquè m’havia depilat el cos, rapat i afaitat bigoti i barba, pit i esquena, aixelles, pubis i melic, i cada dia en el mirall trobava un desconegut encantat de saludar-me. Abans jo era pelut pelut, aquell pacient que preguntava al metge: «Doctor: ¿qué padezco?», i el metge em responia: «Padece usted un ozito». I ara era una mena de nadó monstruós i libidinós. «Ei, Mili, et trobo diferent, estàs fantàstic, què t’has fet?»

Em poso roba discreta, samarreta de marca sense distintius, texans i espardenyes del carrer d’Avinyó, i surto del dormitori per la porta dissimulada darrere del prestatge carregat de llibres que es desplaça cap a un costat sobre un rail.

Travesso aquella estança que sembla que no serveix de res, com un tallafoc, on s’amaga l’accés al túnel que comunica amb les clavegueres, i accedeixo al magatzem del restaurant, d’allà a la cuina i, finalment, arribo al menjador. No feia gaire que obríem a primera hora del matí per servir esmorzars als treballadors de les empreses dels voltants. Croissants i cafè de primera qualitat. M’instal·lo en un racó i llegeixo els diaris en diagonal.

Deveu recordar aquella època. Van començar a aparèixer a la premsa notícies sensacionals protagonitzades per guàrdies civils corruptes. Especialment, aEl Periódico. Us en recordeu? El primer escàndol va esclatar el dimecres 16 d’octubre: un parell d’agents de la caserna del carrer de Sant Pau, germans i coneguts com els Catalufos, van ser detinguts perquè estaven implicats en una xarxa de tràfic de dones albaneses i gregues. Les feien addictes a l’heroïna i les portaven a Catalunya per prostituir-les. Els Catalufos eren propietaris d’un apartament, al Poble-sec, que es feia servir com a pis franc on s’encabien les dones quan arribaven aquí, abans de distribuir-les per diferents prostíbuls. Aquell dia, il·lustrava la primera plana una fotografia on es veia una colla de dones joves, fins i tot massa joves, baixant d’una furgoneta Mercedes amb els distintius de la Guàrdia Civil just davant del domicili dels Catalufos al Poble-sec. Signava el reportatge Marissa Alavés, una coneguda periodista especialitzada en successos i tribunals, i resultava revelador que la notícia saltés poques hores després de fer-se efectiva la detenció. Vaig interpretar que la reportera tenia l’exclusiva abans que la Guàrdia Civil i que havia avisat els comandants de la zona que estava a punt de publicar-la. Me’ls imagino esverats suplicant-li que no ho fes abans que ells haguessin resolt el problema, potser la van convidar a participar en l’operatiu