Dimecres, 20 de setembre del 2017

1

—Doncs jo trobo que el mínim que podria fer és ocupar-se’n ell, de comprar-li el regal a sa mare —diu Mimí mentre treu la cafetera del foc.

Són dos quarts de vuit d’un matí de setembre que s’augura calorós. Norma, que amb prou feines ha dormit quatre hores, està asseguda a la taula de la cuina, badallant mentre espera poder servir-se una tassa de cafè. S’ha llevat amb mal de cap, l’aigua de la dutxa no ha aconseguit espavilar-la i està morta de son. Si no fos perquè no li sembla prudent cancel·lar l’esmorzar amb la caporala Salabert, que, d’entrada, s’havia mostrat reticent a reunir-se amb ella aquell matí, ara mateix trucaria a la centraleta amb alguna excusa i se’n tornaria al llit.

—Ja saps que l’Octavi s’atabala quan ha de comprar regals —replica Norma, amb veu adormida.

—Bah, els homes sempre troben una excusa per escapolir-se quan han de fer coses que no els venen de gust. A més, ell plega més d’hora de la feina i tu sempre vas de corcoll.

—Per això t’he demanat si te’n podies encarregar tu.

—I què vols que li compri? —Mimí es fa l’ofesa—. Una escombra, a veure si surt volant d’una vegada? A més, jo tampoc no sé mai què regalar-li, a aquesta dona. Mira que n’és de sosa, la pobra...

Norma, que no té ganes de discutir, opta per quedar-se callada. Avui no estic d’humor, mama, tinc un matí complicat, deixa de burxar-me. Mimí capta la indirecta i es concentra en la tasca de preparar-se l’esmorzar. Des de la finestra de la cuina, que dona a un ampli celobert, arriba el so d’una ràdio i la veu d’un locutor que recita les notícies, tot i que no s’entén què diu. Norma s’aixeca, va fins a la pica i omple un got amb aigua de l’aixeta. Després de fer un glopet, agafa una capsa d’ibuprofèn d’un dels armariets i torna a arrossegar-se fins a la cadira com una ànima en pena.

—Abans, fica’t alguna cosa a l’estómac —l’adverteix Mimí en veure que Norma treu el blíster de la capsa—. Vols que et prepari una torrada?

—No tinc gana.

—Fas mala cara. Tens mal de cap?

—Una mica.

Ahir, tot i que era un dia entre setmana, ella i Octavi van anar a sopar a casa d’uns amics, una parella formada per un cardiòleg que va ser company d’estudis d’Octavi a la Facultat de Medicina i la seva dona, que treballa d’executiva a una empresa de productes farmacèutics. Durant la sobretaula, que es va allargar més del que havien previst, la van atabalar amb preguntes sobre el paper que faran els Mossos el dia del referèndum, i Norma, que malgrat les declaracions públiques i els rumors que corren no té ni idea de si finalment els comandaments decidiran fer costat al Govern, o si, com anuncien des de fa dies, acataran escrupolosament els manaments judicials destinats a impedir la votació, va acabar tirant pilotes fora i bevent més vi del compte. Se’n van anar a dormir a les tantes, Octavi, a més, amb ganes de gresca, i aquest matí s’ha despertat amb una mica de ressaca. Encara sort que després de l’esmorzar amb la caporala no té més reunions ni cap tema urgent damunt la taula i podrà tancar-se a dormitar al despatx.

Sense cap mena d’entusiasme, agafa una magdalena i disciplinadament comença a menjar-se-la, tot pensant que l’exagerada quantitat de sucre que deu contenir potser l’ajudarà a recuperar l’energia.

—Llavors, què li compro? —hi torna Mimí—. Una bossa de mà? Un altre moneder? Un fulard? Jo li he comprat un llibre, com cada any, tot i que em sembla que no...

Norma, que té el cap en un altre lloc, mastega l’últim bocí de la magdalena i s’empassa l’ibuprofèn.

—Vaig a acabar de vestir-me —diu, agafant la tassa de cafè amb llet que s’ha servit per endur-se-la al dormitori.

Decididament, no hauria d’haver animat l’Elsa que obrís l’última ampolla de vi.

2

Comissaria de les Corts. Al voltant de les deu del matí.

—Segur que funciona, l’aire condicionat? Aquí dins fa una calor de mil dimonis...

Qui remuga és el sotsinspector Agustí Carrasco, que mentre empeny cap enrere la cadira d’oficina amb rodes en què està assegut per allunyar-la uns centímetres de l’escriptori, es descorda un altre botó de la camisa i es venta la cara amb la mà.

Carrasco és un home maldestre, grandot, a qui els anys i el sobrepès han convertir en una mena de paquiderm irascible. La capora