Corria l’estiu de l’amor quan vaig resoldre la rocambolesca desaparició d’aquella pobra xica. Corria l’estiu de l’amor, però no el primer estiu de l’amor —aquell llegendari estiu de la revolució hippy de finals dels seixanta—, sinó l’anomenat segon estiu de l’amor —aquell descontrolat estiu de l’any 1988 en què el món sencer havia sigut envaït pel movimentacid nascut al caliu de les increïblesraves underground de la ciutat de Manchester—. El món sencer havia sigut envaït pels ritmes hipnòtics de la músicahouse i la nit valenciana —en plena efervescència cultural— havia sigut envaïda per milers de fabuloses pastilles verdes i roges, procedents d’Holanda i també d’Eivissa. Les solíem anomenar «mesques», tot i que de mescalina no en tenien ni un mil·ligram i eren, bàsicament, pastilles d’MDA —tenamfetamina— tallada amb altes dosis de cafeïna. Aquelles «rules» valien entre dues i cinc mil peles —entre dotze i trenta euros actuals— i eren realment increïbles: et feien volar, surar en la ingravidesa del buit astral, sentir-te l’amo de la pista, veure la realitat en espectres tecnicolor, notar la música fluir dins la teua pell, estar de bon rotllo tothora i estimar tothom sense fer distincions de sexe, raça, religió, edat o lloc de procedència. Però, sobretot, aquelles virtuoses píndoles de felicitat concentrada et feien aguantar hores i hores de marxa sense parar. De què estigueren compostes no ens importava; poques coses ens importaven realment aleshores, llevat d’estar sempre a punt per eixir, d’eixir com si s’anara a acabar el món, de lluir-nos al màxim quan eixíem i de passar-ho el més de puta mare possible durant les nostres interminables eixides. Aquella època va ser mítica, sí senyor, aquell va ser un gran estiu, ja ho crec: fou la canya de Picanya. Tot i que la tragèdia d’aquella jove el va enterbolir una mica...
Com dic, corria aquell fabulós i psicodèlic segon estiu de l’amor quan va ocórrer l’enrevessat succés que em dispose a relatar ací de la manera més ordenada possible —tan ordenadament com m’ho permeta la meua desmillorada memòria, que ara com ara acusa alguns dels molts excessos que vaig cometre entre finals dels vuitanta i principis dels noranta.
La cosa es va començar a empastrar un dilluns d’estiu, l’endemà d’un llarg cap de setmana vibrant i festiu a l’empara dels locals i les discoteques mésin de la Ruta Destroy. No sé del cert si en aquells temps en dèiemin, dels llocs que molaven, el que sí que sé del cert és que aleshores ningú no anomenava «Ruta del Bakalao» a la Ruta. Això va arribar anys més tard, quan la moguda va degenerar de mala manera tant pel que fa al bon rotllo que es respirava als ambients noctàmbuls com pel que fa a la qualitat musical —la música, en alguns locals, va sucumbir a l’augment debeats per minut dels estils mésmàkina i, en uns altres, es va rendir als embats comercials de les tendèncieseurodance—. Però, sobretot, la cosa va degenerar quan les autoritats competents i labeateria autòctona —amb l’ajut, com sempre, del diariLas Provincias— van començar a demonitzar tota aquella història. València hui en dia podria ser Eivissa a nivell de clubs, de ressò internacional i de marxa nocturna, però en un moment donat el tema se’n va eixir de mare i tot se’n va anar a fer la mà.
En fi...
El cas és que aquell tòrrid dilluns d’estiu, cap al migdia, quan em vaig despertar, incapaç ja de suportar la intensa calor del sol que m’arribava a través d’un finestral enorme i que em torrava la cara i el pit, em vaig sorprendre de trobar-me en boles a un llit desconegut, a una habitació desconeguda d’un apartament desconegut i amb una xicona —també desconeguda— que jeia nua al meu costat. Fins ací tot era més o menys normal. Supose que a ella la devia conèixer la nit anterior, durant la sessió dominical de Puzzle, la que tancava oficialment el llarg cicle de marxa que havia començat divendres per la vesprada a Spook Factory. Supose també que la cosa es devia acabar enredant i per això havíem acabat com havíem acabat. Recorde que la tia no estava gens malament —era rossa, tenia una bonica figura i una cara prou agradable—, però no recorde el seu nom ni cap altre detall significatiu —la qual cosa em passa sovint amb gent que vaig conèixer o amb qui vaig coincidir en aquell període—. Recorde també que, quan vaig eixir del llit, ella encara estava feta pols i ni es va adonar que jo abandonava la seua plàcida compa
