II
DIÒGENES

Ens reunim amb els companys d’Informació.

—Quina importància té la carnisseria del senyor El Bakkali en tot això?

—Sobretot, té importància perquè està molt relacionada amb l’Operació Diògenes.

—Operació Diògenes. Parlem-ne.

—El mes de maig de l’any passat, vam rebre una ordre de crida i cerca d’un suposat imam terrorista sirià anomenat Ihab El-Taweel. Un home de quaranta anys que va sortir de la ciutat d’Al Hamrak de Síria fa set anys, quan va esclatar allà la guerra civil. Va creuar la frontera de Turquia i va aconseguir escapar d’un camp de refugiats, on va sobreviure a una epidèmia de còlera que es va emportar dues-centes cinquanta persones en un mes. Va arribar a Alemanya i va convèncer un vell muetzí de Colònia perquè l’acceptés com a ajudant en la mesquita. Encara que havia fracassat sempre que va intentar accedir a les escoles islàmiques, tothom va creure que era imam i, des del mínbar, durant els sermons dels divendres, es va dedicar a escopir tota la ràbia, la rancúnia i l’odi que havia anat acumulant al llarg de la seva vida contra els occidentals explotadors, assassins de musulmans i posseïdors de tot allò que ell voldria posseir. Allà el van anar a trobar i el van traslladar a Brussel·les, perquè «el necessitaven al barri de Molenbeeck». El van convertir en una mena de consultor o assessor a l’ombra; i, el novembre del 2015, quan van arribar els guerrers del comando que havien d’actuar a França alCharlie Hebdo i la discoteca Bataclan, ell va ser l’encarregat d’adoctrinar-los, donar-los suport i animar-los durant els dies previs. Van resar junts, van riure junts, van plorar junts i es van abraçar quan van partir cap a la batalla.

»Un agent de paisà de Seguretat Ciutadana va assegurar que havia vist El-Taweel reunit amb uns iraquians del barri del Raval, els germans Xaddad, que tenen la botiga de Reparacions de la Llar. Això va ser el mateix mes de maig. A les ordres de la magistrada Ana de Villalonga, de l’Audiència Nacional, vam iniciar una operació anomenada Diògenes per neutralitzar aquest imam.

—Diògenes? La síndrome de Diògenes no és aquella que consisteix a recollir tota la merda que troben pel carrer?

—Però no és per això. Diògenes era un filòsof grec que deia que buscava un home. Nosaltres també buscàvem un home.

—Està bé. Cada vegada al·lucino més amb els noms que posem a les operacions. Acabeu-me d’explicar com portàveu això de l’Operació Diògenes.

El noi de la carnisseria que du una gorra de raper sobre una tofa esfèrica de rínxols empeny el carretó vertical amb les dues caixes plenes de vitualles carrer amunt, cap al Bloc Nou. No és lluny. Només ha d’arribar a la cantonada i creuar el carrer cap a la plaça ampla, dura i assolellada on juguen a petanca una colla de vells algerians.

El Bloc Nou té un videoporter que funciona perfectament, i això dona una idea de la mena de gent que hi viu. Els nens entremaliats del barri no han gosat trencar-lo, ni cremar-lo, ni invalidar-lo de cap manera; i, si han gosat, els inquilins han pogut pagar-se una derrama immediatament per reparar-lo. Un altre distintiu de la gent que l’habita és que el vestíbul brilla de net, que hi ha una planta d’interior que sembla de debò i un ascensor en perfecte funcionament.

Omar truca al videoporter i, quan Pilarín contesta, es dona a conèixer amb to monòton: «Carnisseria». La porta s’obre i ell entra a l’edifici. L’ascensor l’espera. S’hi fica, amb carretó i caixes. Fins al tercer pis.

Surt de l’ascensor al replà. Pica a la porta marcada amb un dos.

Obre Pilarín. No porta ulleres i té un posat diferent del que li coneixen a la botiga. Més relaxada i dinàmica. Mira directament als ulls.

—Passa, passa.

El pis és un habitacle desolador, fred com una glacera, perquè fa molts dies que no ha estat habitat. Pilarín ha connectat la calefacció, però no ha passat prou temps perquè s’escalfi l’ambient. Encara porta posada la jaqueta dels botons enormes com rodes de carro.

Omar ja coneix el camí. Només hi ha els mobles que algun garrepa va considerar imprescindibles. Un sofà transformable en llit, una taula de menjador amb quatre cadires, un llit al dormitori i res més. No hi ha quadres a les parets, ni gerres amb flors, ni vitrines, ni armaris, ni catifes, ni llums de peu. Les bombetes pengen nues del sostre.

Arriben a la cuina. Aquí sí que tot és al seu lloc.

—Com va tot? —pregunta ella.

—Bé. Normal. Com sempre.

Es dediquen tots dos a omplir el frigorífic. Els ous a l’ouera, els congelats al congelador, l’en