El Lady Godiva
L’endemà al matí a les nou, era a l’andana de l’estació esperant l’AVE que m’havia de dur a Barcelona. Ja hi havia un bon grapat de gent. Vaig inspeccionar amb la mirada els viatgers, i així vaig comprovar que l’Orlando Pomar no hi era. Havia començat el període de vigilància de la persona objecte de la meva mediació. Abans de tenir contacte directe amb ell, volia haver-lo vist de lluny i contemplar-lo del dret i del revés, haver seguit els seus passos i saber quin peu calçava. No estava segur de si l’Orlando agafaria aquest tren, o potser algun altre, fins i tot no sabia del cert si havia dormit a casa seva la nit passada. No vaig voler enviar un missatge a l’Elvira per preguntar-l’hi. Per experiència sabia que si es complicava la cosa, com menys rastres de contacte entre la meva clienta i jo, molt millor seria. Si en Pomar no apareixia, hauria de centrar el meu acostament a l’adreça que tenia de Barcelona.
L’andana s’omplia de gent; aleshores, pels altaveus, van anunciar l’arribada del tren. En aquell precís instant vaig poder veure l’Orlando que baixava els últims esglaons. Tenia la seva fesomia ben ficada al cap, i això que només l’havia vist a la foto que m’havia enviat l’Elvira. Era alt i de complexió forta. Duia els cabells clars, gairebé rossos, llargs i pentinats cap enrere però amb un serrell que li queia sobre el front, i un bigoti més ros que els cabells. Portava un vestit de color ocre molt clar, que li donava un aspecte extremament elegant. No duia corbata, però sí una camisa, que vaig pensar que seria de seda, que estava oberta pels dos o tres botons de dalt i deixava entreveure una gruixuda i massissa cadena d’or penjada del seu coll. Manifestava una fatxenderia d’aquella que la gent dels baixos fons acostuma a mostrar. Es va detenir a l’últim esglaó i va estendre el seu esguard pels viatgers de l’andana. El tenia a uns quinze metres i per un moment les nostres mirades es van creuar. No em vaig deixar intimidar per aquella sensació imprecisa de perill i inseguretat que em va afectar només durant unes dècimes de segon.
El tren ja entrava a l’estació i tothom s’havia disposat per cercar la seva plaça. L’Orlando es va dirigir als vagons reservats de l’AVE; jo, il·lús, havia comprat el bitllet més econòmic. De lluny, el vaig seguir cap on es dirigia. Ell i jo vam ser els únics de pujar en aquell vagó. Vaig guardar la distància una bona estona i quan hi vaig entrar vaig veure que s’asseia de cara a la marxa. Vaig ocupar un seient lliure dos llocs rere l’Orlando. El podia veure a ell, i en canvi ell, per mirar-me a mi, s’havia de girar. Com que no hi havia cap més parada fins a Barcelona vaig pensar que ningú no em demanaria explicacions per haver-li pres la plaça. Amb el diari sobre els genolls, amb prou feines va tenir temps de llegir-lo. Es va passar tota l’estona parlant per telèfon; ho feia d’una forma molt professional, al revés d’aquells que criden i criden, i tothom s’assabenta del que parlen. L’Orlando adoptava una forma totalment continguda i no vaig poder captar ni una sola paraula del que deia. Ni tan sols vaig aconseguir identificar la llengua que utilitzava.
Un cop a l’estació de Sants, vaig seguir guardant uns vint metres de distància prudencial. Caminava lleuger però sense córrer; el vaig seguir fins a la sortida. Va prendre el primer taxi de la filera. Quan ja era a dintre, em vaig ficar en el següent.
—Segueixi aquest taxi —vaig deixar
