Capítol 1
L’assassí de l’hotel de l’Étoile

El comissari Jules Magret va baixar de l’estrep del vagó llit de l’exprés de París i va guaitar cap a l’elevat sostre metàl·lic de l’estació de França de Barcelona. Es va descordar l’abric, va agafar la maleta i va lliscar per l’andana, plena a vessar de grums, d’empleats de ferrocarrils, de dones amb mocadors al cap i homes cofats amb gorres de pana.

Passat el vestíbul, ja a l’escalinata exterior, va fer visera amb la mà per protegir-se del sol. Era el 21 de desembre, el dia que començava l’hivern del 1936, però l’ambient era tebi i amable, del tot primaveral. Res a veure amb la boira glaçada que havia deixat enrere, a París, davant del seu despatx al Quai des Orfèvres.

A Barcelona s’hi respirava pau i tranquil·litat, malgrat les prediccions apocalíptiques que el dia abans havien formulat alguns companys. Certament, Espanya estava en guerra civil des de cinc mesos enrere, però res no ho donava a entendre en aquell matí assolellat.

Cap rastre de trets ni d’explosions. Ni un sol uniforme de soldat. Ni tampoc de cap policia. Només una colla de mares i de minyones que cridaven a una colla de nens i nenes entremaliats als parterres d’un parc. Hi havia guerra, sí, però el front era a tres-cents quilòmetres.

Magret havia planejat cridar un taxi per desplaçar-se fins a la comissaria, situada a la Via Laietana, però s’ho va repensar. Hi aniria tot passejant. Va consultar un plànol de Barcelona i va fixar la ruta. Després, cerimoniosament, els ulls mig aclucats, va omplir la pipa.

Va prémer el broc entre les dents, la va encendre amb un misto, va aspirar i va emetre nuvolets rodons de fum aromàtic. Amb una mà agafant la maleta i l’altra enfonsada a la butxaca de l’abric, va emprendre la marxa, recordant els esdeveniments inesperats dels darrers dies.

Magret, comissari de la policia judicial, havia viat-jat a Barcelona seguint la pista d’un tal Llibert Tarrés, sospitós d’haver perpetrat dos assassinats a l’hotel de l’Étoile de París. Tarrés era membre d’una banda d’estafadors internacionals el cap de la qual era el Genovès.

El Genovès era un dels criminals més buscats d’Europa, un enigmàtic personatge de la categoria de Pietr el Letó, a qui Magret havia desemmascarat anys enrere, però encara més llest, més fantasmal i més difícil de localitzar. I és que de Pietr el Letó, almenys, hi havia una descripció física.

Del Genovès, en canvi, no se’n sabia quasi res. Es bellugava arreu d’Europa com un fantasma, apareixent o desapareixent de sobte aquí i allà, travessant les fronteres sempre sota identitats diferents.

Malgrat que se l’anomenés el Genovès, no hi havia cap indici que de debò fos de Gènova. La policia alemanya havia estat prou a prop seu per conèixer-li un parell d’identitats falses: Max Beahrmann, austríac, i Dimitri Marànov, rus. Però aquests dos passaports havien desaparegut per sempre de la circulació i hi havia motius per sospitar que n’utilitzava d’altres.

No es coneixien la seva identitat ni la seva nacionalitat. Les versions diferien segons l’oïda dels testimonis i el seu origen, però semblava que el Genovès parlava francès amb accent italià, alemany amb accent francès, rus amb accent alemany i anglès amb accent rus.

Pel que fa a la descripció física, una sola dada. Era alt. Com Magret, que també era alt. Cap més referència: ni color dels ulls, ni dels cabells, ni forma de la boca, i tampoc la descripció del lòbul de l’orella, una tècnica d’identificació molt eficaç. I, per descomptat, cap empremta dactilar.

Magret feia cinc anys que anava rere la pista del Genovès i caçar-lo havia esdevingut, per a ell, una veritable obsessió. De vegades, al vespre, quanmadame Magret el veia malhumorat després de sopar, amb la pipa apagada a les mans i la mirada enterbolida, li demanava:

—Què? Tens al cap el Genovès?

I Magret, per tota resposta, grunyia i picava amb la pipa apagada sobre el cendrer per buidar el pòsit de tabac.

Els darrers mesos, a la fi, havia trobat algunes bones pistes i havia estirat el fil dels cabdells