«El plaer deriva de plantejar un enigma i resoldre’l». Són paraules d’Edgar Allan Poe que demostren que en els inicis la novel∙la policíaca narrava un desafiament intel∙lectual, un trencaclosques en què l’enginy d’un personatge havia de resoldre una incògnita.1 El seu origen és anglosaxó, i comprèn obres narratives i teatrals en les quals es planteja un jeroglífic, resolt al final per una o diverses persones que investiguen un delicte. No es pot negar que Jaume Fuster va fer servir bona part d’aquesta recepta. L’enigma, la intriga i el suspens han estat ingredients cabdals de la seva obra, que li van permetre demostrar algunes de les qüestions que s’havia proposat. Es tracta, doncs, de fer que a la narració hi hagi un joc, normalment el del gat i la rata —d’una banda l’assassí, el delinqüent, el malfactor i, de l’altra, l’investigador, el detectiu—, que suposa una persecució frenètica al llarg de tota l’obra. Aquestadisputatio estava destinada a l’observació i a l’anàlisi de la societat amb l’objectiu d’imposar —en algunes ocasions— el raciocini i el racionalisme davant d’un fet. Per tant, ens trobem davant d’una demostració en la qual tot misteri —per enrevessat que sigui— té una explicació lògica i un cert conservadorisme formal i ritual:
Es constitutivo de la novela policiaca cierto conservadurismo formal (en el sentido de conservación de la forma). Este conservadurismo no sólo facilita su reconocimiento entre la multiplicidad de discursos narrativos, sino que además confiere valor ritual a la lectura.2
Aquest esbós narratiu3 —i amb això es diferencia molt d’altres gèneres— mostrava allò que deia Umberto Eco sobre «els possibles camins que el lector adquiria en iniciar la lectura d’una novel∙la».4 Des de l’aportació de Poe es coneixeran les claus de la narrativa policíaca tradicional: en primer lloc, l’aparició d’una cambra tancada, que correspona l’enunciat del problema, on es planteja un assassinat dins d’un recinte en estranyes circumstàncies. En efecte, sorprenentment, l’assassí ha aconseguit escapar-se sense deixar cap rastre dins l’habitació. En segon lloc,el desenvolupament de la investigació, que correspon al nus de la narració i es fonamenta en el fet que el protagonista —normalment un detectiu— ha de descobrir què ha passat mitjançant les diverses pistes de què disposa (empremtes, testimonis, petjades...) i esbrinar què ha passat. Això ens porta inexorablement ala demostració final dels fets, on l’heroi, ajudat per la raó i la ciència deductiva, reconstrueix la història. Aquest esquema narratiu serà el que predominarà a la novel∙la policíaca a Catalunya fins a mitjan segle XX, quan la majoria de les narracions que es publicaven o bé eren traduccions, paròdies, o bé còpies del que s’havia realitzat a la resta d’Europa, és a dir, un tipus d’històries que es caracteritzaven per voler manifestar el repte d’un crim perfecte, o més ben dit, aquell crim en què l’art radica a jugar a no ser descobert.5 Per això, no és estrany que Jaume Fuster declarés entusiasme i devoció per Edgar Allan Poe i el seu investigador Auguste Dupin a la dedicatòriaDe mica en mica s’omple la pica, ja que el considerava «el més gran de tots». En aquesta mateixa novel∙la, decideix batejar la protagonista com a Bebel Dupin, amb la qual cosa re
