1

En Pinto pensava que, amb la crisi, li baixaria la feina. Ja li havia dit a la dona que s’anés buscant una perruqueria més barata i que espaiés més les visites al Zara, cosa que ella havia fet de molt mala gana i no sense muntar-li un pollastre considerable aprofitant una absurda discussió sobre un pot de cogombres en vinagre que s’havia florit a la nevera. En Pinto era un paio alt i gros de quaranta-sis anys que no sabia fer altra cosa en la vida que imposar la seva llei per la força, feia anys que era la seva feina. Amb el cap afaitat, botes militars, una pipa a una banda del cinturó i una porra a l’altra, amb permanent pinta de fatxenda, es creia l’amo del món i estava disposat a demostrar-ho per la força a la mínima que el punxaven. L’única persona capaç de tenir-lo a ratlla era la Loli, una xurri amb la mateixa cara de bordegàs que el marit, però amb dues tetes i un cul que imposaven més a la majoria de la població que les eines de l’home. Aquells arguments, ho vulgueu o no, sí que eren poderosos.

De feia temps en Pinto tenia dues feines, cosa que li va permetre comprar-se un Audi, enviar la parelleta a un col·legi privat amb la vaga idea que així no sortirien tan sabatots com els pares, i canviar els mobles i electrodomèstics del pis per tal de no sentir més a la Loli, que, de tant en tant, el pressionava perquè es compressin un adossat. A ell l’atur no l’enxamparia amb una hipoteca a mig pagar, en això era espavilat. Se les havia tingut amb tota mena de situacions a la vida com per acabar ofegant-se en la seva pròpia merda per culpa d’un banc, per molt que la dona el tingués a ratlla al llit ben bé durant tres mesos. En situacions així sempre li quedava la whiskeria de la carretera vella.

Pitjor ho devien estar passant els qui treballaven en aquell edifici abandonat a mig fer que ara ell havia de vigilar perquè els lladregots no s’ho emportessin tot. L’obra va començar amb grans discursos, primeres pedres beneïdes pel bisbe i bones setmanades pels qui l’havien d’aixecar en menys de dos anys. Però les presses es van esvair ben aviat: el promotor va deixar de pagar, el constructor va haver de fer concurs de creditors i la quadrilla de manobres amb BMW sèrie 5 es va quedar al carrer amb una mà al davant i l’altra al darrere. I ara en Pinto, en lloc d’una o dues nits per setmana, tenia guàrdia a l’obra aturada ben bé quatre nits de cada set; sort que era de poc dormir. L’excitava mantenir-se en vigília, alerta al perill. Sempre de peu dret, els polzes al cinturó, i escrutant la fosca amb aquells ulls de gat mesquer, en Pinto es mantenia despert a còpia de covar mala llet contra la humanitat, inclòs el seu company de guàrdia d’aquella nit, en Gómez.

—Acaba de fer-te la manicura d’una vegada, que ens toca fer la ronda. Portes tota la nit arreglant-te les ungles, sembles una maricona.

—Si se’t fessin els voltadits que se’m fan a mi no te’n fotries. Per què no seus cinc minuts i reposes, coi? Sembla que tinguis el mal de sant Vito; em fots negre.

—És l’hora de la ronda. Si no vols venir no vinguis, ara, si me’n passa alguna, tindràs problemes per explicar on eres mentre jo la dinyava.

No pel que li pogués passar al seu company caminant sol en la fosca entre totxos i sacs de ciment mig petrificats, a tot estirar ensopegar amb una biga abandonada, sinó pel pollastre que li muntaria el cap, aquella mitja amenaça carregada de menyspreu va fer decidir en Gómez d’ajornar la lluita c