1

Diumenge, 6 d’agost

Marc Sergiot obre els ulls. L’angle de visió es limita a un extrem de la coixinera i a una franja horitzontal de la paret. Desvia la mirada cap als dígits il·luminats del rellotge i salta del llit. Deixa anar un renec, blasfema en colpejar-se el dit d’un peu amb la pota d’una cadira; d’aquí a mitja hora ha de ser a l’hospital. Mentre va cap al bany es desfà de la samarreta i els calçotets, humits de suor. Obre l’aixeta, fa un pas decidit i es fica sota l’aigua. A l’estiu li agrada que la primera dutxa sigui freda; l’ajuda a desempallegar-se de la son i de la calor enganxosa de Barcelona.

Omple mig got del cafè que no es va acabar ahir i troba una magdalena endurida. Surt de casa amb la boca plena d’engrunes i el regust aspre del cafè reescalfat.

Escarxofat en una butaca hospitalària, incòmoda, l’agent Carles Fortiana fulleja el diari d’ahir dissabte. Amadeu Rodó, sota els efectes dels calmants, jeu en un dels llits. Té els ulls vidriosos, clavats en un lloc indeterminat del sostre. Tot d’una, se senten dos copets a la porta. Un instant després, aquesta s’entreobre i l’inspector Marc Sergiot s’esquitlla sigil·losament dins l’habitació. S’asseu a l’espona del llit buit que hi ha al costat del que ocupa l’agent convalescent.

—Què fa, avui, el nostre ferit?

Amadeu Rodó mira de reüll l’inspector i mou el cap de banda a banda. Alça gairebé imperceptiblement els dits de la mà que reposa sobre la cama dreta, que està embenada aparatosament fins al turmell.

—Vaig fent... —balbuceja.

Rodó va rebre un tret fa dos dies. El projectil entrà per la part anterior de la cuixa i la travessà obliquament, amb netedat, sense fregar l’artèria femoral, cap nervi important, ni cap os. Tot i això va necessitar una cirurgia d’urgència per suturar els músculs esquinçats i alguns vasos menors. Durant el postoperatori ha començat a tenir pics de febre, fet que pot allargar l’estada a l’hospital.

—T’he portat una mica de lectura. —L’inspector deixa un parell de diaris esportius sobre la tauleta, al costat d’un got buit. Amadeu Rodó assenteix amb el cap i intenta esbossar un somriure.

Passen en silenci tres, cinc... deu minuts. Sergiot mira el rellotge en el precís instant en què entra a l’habitació la dona de l’agent ferit. Fortiana li presenta l’inspector, que encaixa tímidament la mà de la dona. Els ulls de Sergiot i d’ella es troben fugaçment. La dona té uns ulls vius, inquisitius, molt diferents de la mirada inexpressiva i apàtica del seu marit. No s’havien vist abans, ni havia sentit parlar d’ella. Amadeu Rodó és gairebé tan reservat com ell, que mai no barreja la feina amb la vida privada. Ella besa fugaçment els llavis del marit, li pregunta com està. Carles Fortiana suggereix a la dona que s’assegui. Mantenen una conversa trivial: de la calor que fa i de la quantitat de gent que hi ha a urgències en ple estiu. Quan ja no tenen res més a dir-se, s’instal·la un silenci tàcit: ningú no gosa parlar del tret.

—He de marxar —diu l’inspector, tornant a mirar el rellotge.

—Jo també, que tinc torn de tarda —aprofita l’ocasió Fortiana.

Abans d’entrar a l’ascensor, Sergiot observa un ram de flors al costat de la porta d’una habitació. No pot treure’s del cap que la seva ordre va provocar que es precipitessin. Va posar en perill els seus agents. Si hagués planificat el seguiment d’una altra manera, a Rodó no l’haurien ferit.

—He d’anar a veure un conegut que té un familiar ingressat a l’UCI. —Prem el botó de la planta