: Agustí Vehí
: Remor de serps
: Editorial Clandestina/Crims.cat
: 9788415900597
: 1
: CHF 6.20
:
: Krimis, Thriller, Spionage
: Catalan
: 224
: Wasserzeichen
: PC/MAC/eReader/Tablet
: ePUB
Lany 1940, amb mitja Europa amb flames i la guerra començada, París no és un lloc segur per refugiar-se. Sota l'arribada dels alemanys i amb l'angoixa d'una ciutat espantada per la imminent guerra, s'hi troben exiliats dos agents catalans que van prometre defensar la República. Els assassinats d'un oficial i un secretari fidels a la causa fan trontollar la seva seguretat a la capital francesa. Plegats hauran de fugir de policies, gendarmes, soldats i, sobretot, dels feixistes de l'ambaixada espanyola, que, sota la seva immunitat diplomàtica, es dediquen a perseguir tot allò que soni a republicà. Caure en les seves mans podria representar la repatriació sota unes conseqüències fatídiques i fatalistes. Un cop més, l'autor ens captiva amb una història sobre fets i miratges massa humans i reals perquè ens siguin aliens.

3


Avançant lentament, es va anar acostant cap a l’home. Si en Domènech Roig tenia una cosa clara és que aquell membre de l’antic govern de la Generalitat era incapaç d’haver disparat cap arma de foc. Estava blanc i tenia la mirada clavada a l’entrada de l’habitació. A l’aire encara hi havia l’olor especial que deixen els trets en un lloc tancat. La resta de l’hotel continuava silenciós. Al cap d’uns segons l’antic guàrdia civil, agafant-lo pel colze, va exclamar:

—Bon tarda! Quina casualitat tornar-nos a trobar!

L’home el va mirar. No havia entès res del que li havia dit ni tampoc no l’havia reconegut. Assenyalà dins de la cambra i aconseguí dir:

—És mort! Ben mort...

En Roig s’avançà i també va mirar. Efectivament, hi havia un mort. El cadàver estava assegut en una petita taula d’escriure, tombat sobre si mateix, a mig girar, segurament per mirar qui estava entrant a la seva cambra sense ser esperat. Tot indicava que no havia tingut temps de gaire res. Hi havia papers a terra i sobre el moble. Una pistola damunt del llit i poca cosa més. «La mateixa misèria que a la meva habitació», pensà el comandant. Decidí entrar i mirar els papers: noms, adreces, aplicades sumes de diners, justificants de despeses, un antic passaport diplomàtic de la República Espanyola emès el 1933... Ho va recollir tot posant-s’ho a la butxaca de l’americana. Va fer el mateix amb la pistola, una Tokarev soviètica, i sortí al passadís. L’home de la Generalitat continuava mirant-lo amb els ulls oberts. En Roig l’agafà del braç, el sacsejà una mica i a cau d’orella li va dir:

—Cal que marxem d’aquí, ara!

—No, no... És impossible. Ell m’esperava. Havia de donar-me els diners...

—Aquest només donarà diners al dimoni quan el surti a rebre. És mort.

—Però no pot ser! Els diners hi han de ser! No podem marxar sense ells.

—Aquí no hi ha res, home, no ho veieu?

—Mirem-ho... és molt important! Però, escolteu, ens coneixem vós i jo? Us recordo vagament... no sereu de l’ambaixada espanyola, oi? —Aquestes darreres paraules les va dir amb el pànic dibuixat a la cara. En Domènech el va calmar:

—No passeu ànsia, home, ara mateix no tinc cap ambaixada que em vulgui, i menys l’espanyola. No em recordeu? Ens vam conèixer al tren ara farà un any, sóc comandant de la Guàrdia Civil i exiliat com vós. Feu me