: Juli Alandes
: La mirada del cocodril
: Editorial Clandestina/Crims.cat
: 9788415900696
: 1
: CHF 6.20
:
: Krimis, Thriller, Spionage
: Catalan
: 206
: Wasserzeichen
: PC/MAC/eReader/Tablet
: ePUB
Miquel O'Malley, passat de voltes de gairebé tot, és acaronat pels antidisturbis durant la #primaveravalenciana, com un innocent vianant més, com un pulcre i perillós estudiant. Retirat del cos oficial, sense ofici ni benefici, es veurà involucrat en una conspiració de policies i serveis secrets que sesdevé a València però que té ramificacions, i arrels, en les primaveres africanes. O'Malley senfrontarà a les poderoses forces de la reacció, ben assentades al govern, i coneixerà, potser més tard, potser alhora que el lector, la fabulosa història del Cocodril, un tirador excepcional i solitari, nascut a la frontera entre Moçambic i Sud-Àfrica, entre guerres de descolonització, elefants i apartheid, un home de qui ningú no coneix el rostre castigat per la paràlisi, un rèptil mortífer, perdut a les ribes de la Mediterrània, que no troba el seu lloc al món.

Segona Part


PRIMAVERA AFRICANA


8


—És el paisatge més estrany que he vist en la meva vida. Em recordaStalker, de Tarkovski.

—Ja estem. Sempre pensant que tothom sap el mateix que ell. I que tothom ignora les moltes coses que ell ignora.

—És una pel·lícula russa de ciència-ficció. Però no t’imaginisLa guerra de les galàxies. És una discussió metafísica i filosòfica enmig d’un paisatge de devastació industrial. Filosofia pura.

—Uf!

—L’hauries de veure. Només per la força de les imatges. I pel seu remat: sempre hi ha un resquill d’esperança en la més negra desesperança. De fet, he dit que aquest paisatge s’assembla al d’Stalker, però hi ha una enorme diferència: el blau del mar allà al fons. És un contrast brutal.

—Afegeix aquell punt de verd que es veu allà baix. És la Marjal dels Moros, la nostra destinació. L’esperança després de la devastació que travessem. A la mar arribem de seguida.

A Mat Boïls li havia costat enredar Miquel O’Malley per a fer una excursió en bicicleta. L’expolicia deia que no havia agafat un trasto d’aquells des dels quinze anys, i que ja no estava per a aquells tragins, però havia acabat cedint. La parella havia pujat les bicicletes al tren de rodalia, havia baixat a Sagunt i havia enfilat cap a la mar fins arribar al Port de Sagunt. La sorpresa del foraster havia estat majúscula en trobar-se amb el laberint prohibit de naus ensorrades i muntanyes de residus de l’antiga planta siderúrgica dels Alts Forns del Mediterrani.

—Quina sorra més negra —va comentar Miquel, en parar a la vora de la platja, després d’un accidentat trajecte entre vials de polígon i caminals de terra.

Mat va sospirar.

—És el resultat dels molts anys de vessament dels alts forns. Ferro, cendres de sofre i vés a saber què més. En fi, no hi ha mal que no siga per bé. Ací no hi ha ciment, només muntanyes d’escòria.

—És una variació, almenys.

—Pensa que és l’únic tros de costa en molts quilòmetres que no està ocupat per edificis. Durant molts anys, banyar-s’hi va ser un suïcidi, i pescar, una utopia. Però l’acer és un llunyà record, i des que el port de València és un monstre dedicat a devorar el seu entorn sense contemplacions ni commiseració i engoleix tot el tràfec marítim, hi han desaparegut fins i tot les taques de petroli que hi havia a una pedra de cada tres. Mira, ja arribem al Grau Ve