LES IMATGES AMAGADES EN ELS ESPILLS

1

Elisa es mirà a l’espill per primera vegada des de feia una setmana. No havia volgut contemplar la seua imatge abans perquè sabia que no li agradaria el que veuria. I així va ser. Les llàgrimes se li esgolaren pel rostre i gemegà i sospirà de pena quan va trobar el reflex. Era una pena egoista. Sabia que hi havia desenes de coses més tristes que el seu aspecte actual, però necessitava aquelles llàgrimes, necessitava plorar per ella mateixa. No pel marit assassinat feia set dies en no sabia quin camí, no per la nena que s’estava a l’altra cambra i que no sabia com podria alimentar, no per aquella maleïda guerra que li havia arrabassat tots els parents i la major part dels amics. Plorava per ella, pel seu cabell tallat al zero, per la humiliació de no sentir-se com una dona sinó com un monstre sense feminitat. Plorava pel record d’aquells malparits que l’havien immobilitzada en sa casa i li havien tallat tots els cabells, plorava perquè recordava l’olor de suor i d’alcohol que feien, com un perfum consagrat a la ràbia, plorava perquè encara li semblava notar les seues mans dures a sobre, cercant les formes arrodonides del seu cos amb l’excusa de subjectar-la, plorava perquè cremaven els insults que li havien dedicat, plorava perquè havia tingut molta por de ser violada al davant del seu home.

Elisa havia cridat de desesperació des de la porta mentre el camió marxava amb el marit a dintre i aquells homes buscaven noves víctimes a qui treure la vida. Ni tan sols li havien deixat dir adéu a la filla, que plorava desesperada des de la cambra interior com si pogués intuir el que els estaven fent als pares.

Ningú no havia eixit de les seues cases. Quan no li quedà més veu, entrà a casa i es quedà asseguda a terra, tremolant, envoltada del que havia estat el seu cabell, d’aquella cabellera suau que mai més no li acaronaria el marit. Després, sense mirar-se, havia buscat un mocador, se l’havia posat al cap i havia anat a consolar la nena. Durant una setmana no s’havia mirat a l’espill.

Però havia d’enfrontar-se a la realitat. No li quedava a penes menjar i no tenia diners ni marit ni treball. Durant aquella setmana ningú no havia anat a visitar-la, ningú no li havia donat notícia del parador del cos del seu home ni ningú no s’havia preocupat per ella. Semblava una empestada. Ara hauria de superar totes les pors i eixir al carrer. Potser trobar-se amb el rostre d’aquells que li havien assassinat el marit, sentir el seu somriure burleta, escoltar petits rumors enverinats al seu pas.

Havia tingut ganes de morir en molts moments durant aquella setmana i havia maleït aquella nena ploranera que li impedia posar fi a la seua vida. Però, al capdavall, havia assumit que havia de sobreviure. No per ella mateixa, sinó per la filla, per poder contar-li algun dia qui era son pare i per explicar-li el que havia passat, el que els havien fet.

2

Elisa es maquillà, cercà les darreres engrunes d’un vell pintallavis i les va rescatar amb l’ajuda del dit menovell per dibuixar un vermell impossible sobre uns llavis ressecs. Quan acabà, s’observà durant una estona al davant de l’espill. No semblava una puta, encara no tenia aquell gest desfet i excessiu que trobava en les dones de mala vida, encara no tenia aquella mirada. Semblava simplement una dona trista massa endiumenjada per a una nit d’hivern.

Els cabells, encara curts, l’ajudaven a mesurar la pena. El temps que feia que era vídua s’engrandia convertit en mata de pèls. Encara se’ls cobria, una mica per vergonya, una mica perquè li feia mal veure’ls, fins i tot tocar-los. Li semblava que aquells que naixen ara ja no eren els seus cabells, eren els d’una altra persona. Se li apareixien més aspres, esguitats de blanc, desenganyats de tot com ella mateixa.

Les portes es podien barrar de moltes maneres. Elisa ho havia aprés ràpidament. Unes es tancaven amb menyspreu, amb una repulsa que es dibuixava en la mirada, un fàstic no exempt de satisfacció per trobar com aquella vídua roja pelada venia a humiliar-se, a demanar feina o menjar o, simplement, caritat.

Molts la recordaven de manera diferent, organitzant, arengant a la lluita en temps de guerra, amb una b