: Josep Torrent
: La sang és més dolça que la mel
: Editorial Clandestina/Crims.cat
: 9788415900689
: 1
: CHF 6.20
:
: Krimis, Thriller, Spionage
: Catalan
: 336
: Wasserzeichen
: PC/MAC/eReader/Tablet
: ePUB
Any 2002. Damià Surrell, caporal de la Unitat dInvestigació de Figueres, amant de la bona cuina i del tai-txi, viu exultant després de rebre la medalla al mèrit policial per haver resolt un robatori amb homicidi. Però el que ell no sap ni tampoc la seva unitat policial és que ben aviat tindran a les seves mans un cas dallò més enrevessat: al Museu Dalí, apareix mort un jove vigilant amb una nota enigmàtica a la boca. Daltra banda, la màfia russa i algunes organitzacions implicades capitanejades per un cervell anomenat Dmitry planegen cometre un robatori mitjançant un pla ben elaborat i intel·ligent. ¿Quina relació hi ha entre aquestes dues històries? ¿Per què es comet un crim daquestes magnituds a les portes dun robatori dalta volada? O potser és per desviar latenció? A les mans teniu un cas ben complex, de falses pistes i de tramuntanes que bufen per totes bandes. La qüestió és saber don bufen.

Josep Torrent Alabau (Bellcaire d'Empordà, 1956) té publicades diverses obres per a infants i joves. Per a adults, ha publicat el llibre de microcontes Fum, pedres, miralls... Les novel·les policíaques La Mirora mata els dimarts i Detalls culinaris van merèixer el Premi Ferran Canyameres. També en el gènere negre, el 2014 va guanyar el I Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana per la novel·la La sang és més dolça que la mel, i el 2015 va publicar La noia que fa vint mesos que és a la presó, ambdues dins la col·lecció de 'crims.cat'. Ha obtingut diversos guardons de reculls de relats per a adults i també el Premi Ramon Muntaner 2012 per la novel·la Abans de la batalla. És l'autor del guió de la pel·lícula medieval 1212. L'any de la croada.

2


El temps que havia passat des de l’acabament de la guerra, i les preocupacions relacionades de si podria tornar a caminar amb normalitat, l’havien fet relaxar fins al punt que no s’havia adonat que un home d’uns trenta anys escassos l’estava seguint des que havia sortit del bloc d’apartaments on vivia. També hi tenia molt a veure el fet que qui el seguia era prou professional per fer un seguiment discret.

Una estona abans, el comandant Hafiz Demovci havia sortit de casa seva coixejant visiblement de la cama esquerra amb l’ajuda del bastó que, segons li havien dit, en tres setmanes ja podria deixar. Portava un gruixut abric de llana, una gorra amb orelleres i una bufanda tan fosca com la resta de vestimenta. El dia era clar i el sol començava a lluir, però la nit havia estat tan freda com acostumava a serho a mitjan gener. Havia passat els darrers dos mesos de la guerra en un hospital, on li havien operat dues vegades la cama per reconstruir-la-hi fins allà on va ser possible. Un tros de metralla li va malmenar el fèmur i el genoll. Després d’acabada la guerra, encara va estar tres mesos més a l’hospital, on havia passat per una altra operació: l’última, segons li havia dit el traumatòleg. Ara cobrava una pensió d’invalidesa, i tan bon punt estigués millor començaria a fer algunes tasques a l’administració de Kosovo que encara no li havien concretat. Cinc mesos després d’abandonar l’estada a l’hospital, es dedicava a anar a recuperació cada matí i a fer caminades, cada dia una mica menys curtes, cada tarda, per anar musculant la cama, amb una abnegació pròpia d’un soldat valent i decidit com havia estat. Cada dia sortia dues vegades de casa, però es continuava negant a comprar absolutament res, tot i les moltes vegades que li ho havia demanat la seva esposa.

Va saludar d’esma dues dones amb qui s’havia creuat que vivien al seu mateix bloc i que venien de fer la compra, com havia deduït pels grans cabassos que gairebé arrossegaven. Va entrar al parc Gradski, que havia de travessar abans d’arribar al centre de recuperació. A aquella hora, el parc gairebé era desert: era el moment que esperava el noi que feia més d’un quart d’hora que el seguia.

—Bon dia, comandant Demovci —va saludar-lo, posant-se al seu costat.

El comandant es va aturar, es va recolzar sobre la cama dreta i el va mirar fixament mentre es posava en guàrdia i sense respondre-li, preparant-se mentalment per defensar-se si era necessari, tot i que una bona vintena d’anys de diferència, d’entrada, el deixaven amb un important desavantatge.

—He vingut a donar-li un encàrrec, no a fer-li mal —va aclarir el noi, mostrant-li els palmells de les mans, en adonar-se del recel del seu interlocutor.

El comandant va continuar mirant-se’l, esperant.

—Un home que vostè coneix vol posar-s’hi en contacte de manera discreta —va continuar, posant-se la mà dreta a la butxaca de la jaqueta i traient-ne el telèfon mòbil més petit que havia vist mai el comandant.

—Qui és aquest home? —secament.

—No estic autoritzat a dir-li-ho. M’ha dit que li donés aquest telèfon lluny de mirades indiscretes. Ara jo em posaré en contacte amb ell i ja li trucarà —va dir repetint unes paraules que el comandant va entendre que havia assajat, mentre li oferia l’aparell.

Per un moment l’exmilitar va dubtar d’agafar-lo, en passar-li pel cap que podria tractar-se d’un telèfon bomba.

—Si hagués volgut matar-lo ja ho hauria fet abans —va aclarir, interpretant la seva sospita—. Però no