El matí arribava amb penes i treballs; trossos de foscor es resistien a deixar racons i branques, i el sol, embolicat d’una mitja calitja emprenyadora, no acabava d’il·luminar aquell matí empordanès de mitjan juny. Un matí una mica mandrós, una mica humit, una mica trist.
En Met de ca la Loles, vell, murri i consumidor clandestí de caliquenyos, anava a buscar bolets. Ho feia per no quedar-se a casa i fumar en pau lluny de la seva dona; també per no quedar-se al poble i fumar en pau lluny del metge; també perquè li agradava el bosc i, de passada, perquè igualment li agradaven els bolets, i, si algú hagués gosat dir que no era temporada, en Met, filòsof de mirada ampla i generosa, hauria dit, després de fer una ullada circular per detectar possibles espies, que ja ho sabia, que anava a mirar les clapes de la família, la situació de les quals era un secret passat de generació en generació, per evitar que s’hi pixessin els senglars.
Sortia sempre del Cafè de la Plaça i caminant amb ganes. Quan les darreres cases del poble ja quedaven més enllà de la llargada d’un cop de roc, començava a caminar més a poc a poc fins a agafar la seva velocitat habitual. El corriol que prenia habitualment s’enfilava enmig d’un alzinar sense estridències d’alçada remarcable que, fins a mig matí, sempre feia una poderosa olor de terra fresca i d’herba plena de rosada. En Met de ca la Loles ho mirava tot atentament, branca a branca, fulla a fulla; estimava aquell bosc on havia passat una bona part de la seva vida i revisava cada cosa com si en fes l’inventari. Ara bé, cada dia passava igual: al cap de mitja horeta, escandalitzat de tanta naturalesa saludable com veia, decidia tornar les coses a l’ordre natural que corresponia i, aprofitant la prudent distància que el separava del poble, encenia el primer caliquenyo de la jornada. I així, aquell dia, com cada matí, satisfet amb les noves aromes que s’havien instal·lat a l’aire, va continuar la seva revista d’arbres, mates i pedres. Però aquella vegada el passeig seria diferent.
La primera cosa que va observar fora de lloc va ser una sabata al mig del caminoi. Uns metres més enllà, de dins d’unes bardisses, en sortia un mitjó que encara tenia un peu a dins. En Met és un home de món; és de la quinta del biberó i va estar a l’Ebre, on havia vist de tot i de tots els colors. Com a persona viatjada que és, no va necessitar res més que apartar quatre branques amb el bastó per fer-se una idea de tot plegat. Seguidament, va donar mitja volta i es va dirigir cap al poble a pas de càrrega. Uns segons d’espera sota la figuera de l’hort d’en Pep de cal Gerani, els justos i precisos per acabar la punta de tabac que encara portava entre els llavis, i, tot seguit, entrava al Cafè de la Plaça interrompent l’abrandada discussió general entre jubilats locals, tots genèticament del Barça, per un costat, i, per un altre, el conductor del camió de la cervesa, inevitablement del Madrid, aquí, de l’Espanyol, al poble del costat, i del Bilbao, al següent que tocava a la ruta del dimecres: la qüestió eren els deu minuts per alcarajillo amb l’excusa de xerrar sobre el resultat del partit del diumenge anterior. De fet, al conductor no li agradava el futbol. Entra en Met, doncs, i diu amb veu gruixuda que no admet rèplica:
—Antoniu, truca als Mossos!
De cop, tothom va mirar el pobre repartidor amb cara d’afecte; al cap i a la fi, el pobre home feia molts anys que els portava les cerveses i fer-lo detenir només per ser del Madrid els sembla
