El primer que va notar, ja abans d’entrar en aquell despatx, va ser la pudor. Un cop dins, el brunzit impertinent d’un parell de mosques sobrevolant el cadàver. La tercera impressió, la punta de la sabata esquerra lliscant en una massa llefiscosa i espessa. Sang i altres fluids corporals.

Al final va sentir, venint de molt lluny, la veu de la caporal Alícia Vidal esbroncant-lo perquè havia trepitjat l’escenari del crim sense els peücs d’aïllament.

El sergent Jaume Fuentes va recular i es va calçar les fundes de paper sobre les sabates del número quaranta-tres, amb un cert esforç, repenjat al marc de la porta del despatx i encara amb la vista fixa en l’escena. No volia caure en la xarxa hipnòtica d’un element que li seduïa la mirada.

L’home, la víctima, era jove i jeia de cara amunt a terra, davant una taula d’oficina. La postura no era del tot natural, el cos s’havia adaptat al poc espai que compartia amb dues cadires. Una de tombada a terra, com ell, però amb els budells al seu lloc.

Els budells.

Allò era el que xuclava l’atenció del sergent.

Com si fos un niu de serps agonitzant, o potser acabades de néixer, els budells s’escapaven del ventre del cadàver, fets un nus. Budells tumescents. Pudents. Grisos, però encara amb la superfície setinada. Tot i el miratge de moviment, eren tan morts com el cos del qual fugien.

El Fuentes ja havia vist una col·lecció de cadàvers prou extensa i variada per tenir malsons durant quatre o cinc vides seguides, si encara l’afectés l’acarnissament amb què es pot exhibir la mort. Cossos mutilats com nines abandonades a l’abocador: si a aquesta li falta un braç, a l’altra les cames, i a la d’allà, el cap sencer. Cossos rebentats a cops de puny, de barra de ferro, de pedra, de clau anglesa, d’extintor, apunyalats, escanyats, travessats per bales, degollats, calcinats, i no semprepost mortem... I quan conservaven la cara i tenia trets humans, sempre amb aquella expressió de dolor, de ràbia, de patiment, d’incomprensió i de por, de molta por, de terror.

El que li costava d’entendre és què pot dur una persona a matar-ne una altra. I encara més amb una violència tan desmesurada i cruel, malaltissa. Feia deu anys que era mosso d’esquadra, inicialment per una tradició familiar no escrita, però sobretot perquè volia desxifrar allò que per a ell era intolerable. I per impedir que continués passant.

Potser per aquesta incomprensió del paper de l’home com a artífex de la mort, el sergent Fuentes era una mica desidiós amb el manteniment de la seva HK USP Compact. Tot i que respectava amb rigor les normes i els protocols de la professió, no ho feia prou amb l’arma; per a ell era una eina obligatòria, i no la companya estimada i necessària que era per a la majoria d’agents.

I si no podia evitar l’assassinat com a part connatural del comportament de l’individu, sí que es podia esforçar per salvar vides. Amb la intel·ligència, no amb la força. Amb les deduccions, no amb les bales. Això exigia ser molt eficient detenint assassins, tant els consumats com els potencials, aquells a qui només faltava el moment oportú, l’excusa mínima per estrenar-se. Malal