Em trobava en un cafè, a l’estació de tren de Luxemburg, i m’acabava de prendre un entrepà i una coca-cola. Vaig demanar el compte i vaig voler pagar amb targeta de crèdit. El cambrer va portar la màquina, va passar-hi la targeta i em va demanar que hi posés el número secret, mentre ell mirava durant uns segons cap a un punt inconcret al seu davant. Tots els venedors i cambrers ho fan, això: miren cap al no-res per mantenir la discreció i donar una mica de privacitat al client. N’hi ha que dissimulen poc i giren la cara, com fastiguejats, o per un atac de timidesa, però també n’hi ha que es lliuren a un somieig personal, tanquen els ulls tres segons, observen un horitzó imaginari, i no tornen a la realitat fins que la màquina emet algun tipus de senyal sonor. Potser n’hauríem de dir d’alguna manera, d’aquest punt inconcret i breu que és com un punt de fuga mental, potser n’hauríem de dir Timbuctu, o les quimbambes... Bé, en tot cas, vaig teclejar el número secret, mentre el cambrer de Luxemburg es perdia en el seu punt de fuga que mirava cap al sud, en direcció a Marsella o més avall, vés a saber, i de sobte a la pantalleta de la màquina hi va aparèixer una frase:«Veuillez patienter». ¿Com ho traduiríem això?, vaig pensar. La manera més lògica seria «Esperi’s un moment» o alguna cosa per l’estil, però en realitat el que em cridava l’atenció és el verbpatienter. En català no existeix, diria, només el contrariimpacientar i el derivatdespacientar, però si les pantalles de les màquines diguessin «un moment, no s’impacienti», ens ho prendríem com un retret, com si d’entrada ja estiguéssim inquiets o emprenyats perquè la cosa no avança i ens fa perdre el temps. Em consta que pels francesos el«veuillez patienter» és més suau, com una frase feta que no et prens a la valenta, potser ni tan sols la llegeixes. Ah, m’espero uns segons, d’acord, només faltaria.
Tot això em voltava pel cap mentre esperava el tren a l’andana. Anava cap a Nancy per prestar-me a un joc literari en forma d’encàrrec. Era la proposta més estranya que m’han fet mai com a escriptor, o potser la segona més estranya. Es tractava d’anar a sopar a casa d’uns desconeguts, en companyia de més convidats, i després escriure un text a partir de l’experiència o de les converses que sortissin durant la vetllada. No eren desconeguts triats a l’atzar, com si hagués de trucar a una porta qualsevol i digués que hi anava a sopar, sinó que les persones que m’havien fet la proposta ja s’havien cuidat de seleccionar-los. Eren hostes que sabien parlar i escoltar i discutir, que tenien un interès en la literatura i al seu torn em podien explicar coses de Nancy o del que els vingués de gust.
Més enllà del misteri de ficar-se a casa de desconeguts i compartir unes hores amb ells, sabent que probablement no els tornaràs a veure mai més, si no és que s’esdevé algun fet inesperat i que alteri les nostres vides —però això no sol passar—, el que m’intrigava més era de quina manera es filtraria tot allò en una narració. Al meu entendre hi ha dos tipus de narradors: els caçadors i els pescadors. Els caçadors surten a buscar la matèria literària, s’endinsen en territoris desconeguts i agusen els sentits per trobar una història, un personatge, un fil per estirar o una revelació que els obrirà el camí de la paraula, gairebé com els cavallers medievals que es calçaven l’armadura, s’enfilaven al cavall i sortien a l’aventura. Després hi ha els narradors pescadors, que s’asseuen al marge d’un riu, preparen la canya i tiren l’ham. Mentre s’estan quiets, prenen paciència i esperen que el peix piqui. Si la història no els passa pel davant, contemplen la vida i omplen el temps d’espera amb la imaginació i el pensament, i al final pot ser que la peça que han pescat sigui gairebé una excusa per poder narrar tot el que els voltava pel cap.
Jo no sabria dir quina mena de narrador sóc. A vegades surto a caçar com un destraler i a vegades, potser més sovint, em quedo quiet i provo de pescar. Pensava tot això a dalt del tren, i en realitat vaig adonar-me que en aquell moment feia totes dues coses alhora: anava cap a algun lloc, a la recerca d’una història, i alhora m’estava quiet, observant el paisatge. El que es veia des de la finestra, en tot cas, era força monòton. Planures verdes de l’Europa central, camps acabats de segar, rius cabalosos, boscos i campanars en la distància que, amb el sol de la tarda, se saturaven de color. De tant en tant el tren s’aturava en una població mitjana —Thionville, Hagondange— i, quan feia gairebé una hora que corríem, vam entrar a Metz. Vam deixar enrere un polígon industrial i lentament vam ficar-nos al nucli urbà i, si ho explico, és perquè de sobte vaig fixar-me en una estesa de tendes de campanya i barraques fetes de roba i cartró. Una ciutat en miniatura improvisada dins l’altra ciutat. S’hi veia moviment, sobretot dones que seien en redols o feinejaven. Semblava que s’havien instal·lat en el pàrquing posterior d’un centre comercial, a tocar de la zona de càrrega i descàrrega.
—Els refugiats de Blida —va dir-me un veí de compartiment. Em devia veure abstret, mirant per la finestra, i era com si respongués als meus pensaments—. Fa uns mesos la policia ja va desmantellar aquest camp, però de mica en mica hi han torn
